bollir (o bullir) com una olla de caragols

1) Aplicat al cap d’una persona: ‘que no pot pensar amb claredat, que està extremadament confús, que el té embotat’.

2) Aplicat al pit d’una persona que patix una malaltia respiratòria: ‘que, quan respira, emet sorolls’.

En la novel·la Si ha nevat, de Paco Esteve, podem llegir:

El cap em bullia com una olla de caragols. Ja no sabia què creure i què no! No tenia a què agafar-me.

Vegeu:

cap com una olla (o com una olla de caragols, o com una olla de cols, o com una olla de grills) / caps com a olles (o com a olles de caragols, o com a olles de cols, o com a olles de grills)

NOTA: Considere més adequat escriure el verb bollir (amb o) perquè eixa grafia és la més fidel a la pronúncia de la majoria dels valencians, la més adequada per raons etimològiques, la més coherent amb les grafies usades per altres llengües romàniques (occità bolir, italià bollire) i la que apareix en el DNV de l’AVL.