bramar com una tonyina (o com la tonyina) / bramar com a tonyines

1) En sentit real i referit a determinats animals: emetre els seus crits característics amb força.

2) En sentit figurat i referit a un ésser humà o a un animal: cridar molt fort a causa d’estar molt furiós, de patir un dolor molt fort o per qualsevol altra causa.

3) En sentit figurat i referit a una cosa de menjar o de beure: que és molt coenta o que està tan calenta que crema.

En la novel·la El tatuatge dels apàtrides, de Josep Palomero, podem llegir:

L’ama de s’Estaca aleshores embogí de plaer; alterà la respiració fins a transformar-la en asfíxia; s’extremà com si la voracitat que sentia s’haguera d’autenticar bramant com una tonyina i, l’Escamarlà que ho advertí, li ficà a temps la gorra entre les dents a fi que, amb la instintiva inconsciència del desenfré, aquella sirena desassenyada no acabara posant en guàrdia, amb les seues canturel·les de boja, tots els que dormien.

Marisol Gonzàlez Felip, en el llibre Frases fetes al nord de la llengua, arreplega el modisme comparatiu bramar com una tonyina que definix de la manera següent:

Estar furiós/osa. Ex: No sé què li deuria haver passat a Pasqualet, però anava bramant com una tonyina. SIN: estar com un bou, estar encés/a, encendre’s la sang, posar-se a la figuereta, fer-se-li de nit (a algú), estar que bufa, estar més encés que el tio de la veta.

El DNV arreplega el modisme comparatiu bramar com la tonyina en l’entrada tonyina amb la definició següent: «Cremar o coure molt, un aliment.» Aquesta definició la trobem també en el Diccionari general de la llengua valenciana de la RACV.

NOTA: El DNV arreplega aquest modisme comparatiu, però únicament en la tercera accepció. Jo, en eixa accepció, no l’he sentit mai. Vaig preguntar als redactors del DNV a on l’havien sentida o a on l’havien trobada documentada i em varen respondre que l’havien presa del Diccionari general de la llengua valenciana de la RACV. El 10 de novembre del 2017 vaig enviar un missatge electrònic a Salvador López Verdejo, autor del citat diccionari de la RACV, i li vaig fer les mateixes preguntes. Em va respondre i em va explicar que aquest modisme el coneix de l’Horta de València. Ell és del Pinedo i en el seu escrit m’informa que sa mare (de 86 anys i de Catarroja) usa el modisme en qüestió en l’accepció que ens ocupa i que la seua àvia, que va faltar als 96 anys, també l’usava. Em va dir que la gent més jove de la seua zona ja no l’usa en eixa accepció, encara que la coneix i l’entén, però que, en canvi, l’empra en les altres accepcions ací especificades. M’informa que no ha trobat documentat enlloc aquest modisme en l’accepció de coure molt o cremar una cosa de menjar o de beure.