blanc com la paret

S’usa per a expressar la idea que la cara d’una persona s’ha quedat pàl·lida, que té la color trencada.

Els fragments següents són de la novel·la L’estrep, de Joan Olivares:

Fins que amb les trompades vam tombar l’orinal i el pixum va caure sobre aquell aparell i va començar a eixir un fum negre i pudent i don Benjamí es va fer blanc com la paret i va caure desmaiat.

Encara se li fa la cara blanca com la paret i li venen els ois quan se’l representa estirat al seu costat, boquejant com un peix fora de l’aigua i amb la sang brollant-li a borbolls.

Però el semblant del funcionari municipal no era el mateix d’aquella ocasió. Don Eduardo estava blanc com la paret, i aquella mirada servil, de gos que busca amo, no s’assemblava gens al posat de tafur que exhibia en el joc del xamelo, ni al del gigoló, que havia albirat feia uns dies a través del forat de pany de l’habitació de donya Maria.

«Com s’ho feia aquell home tan grassonet per a trescar per les teulades com un gat? Vatuadéu! La mare que el va parir! Don Ramon es quedava blanc com la paret.

«Quan don Ramon va haver acabat, don Benjamí estava blanc com la paret i a penes li quedava la veu justa per a dir-li que si el que buscava eren els diners, doncs que anava ben errat, que ell no podia saber que el secretari haguera planejat quedar-se’ls perquè ni tan sols havia sospitat que hi tinguera res a veure, don Eduardo, en tot aquell embolic.

En la narració curta La millor oloreta del món dins el llibre Ultratge, de Joan Olivares, podem llegir:

Faça’s càrrec, senyor jutge, l’afronte que vaig passar: blanc com la paret i sense poder dir ni pruna; ni a la fàbrica ni a l’escola, quan, l’endemà, el mestre m’avergonyí davant de tots els companys… i les companyes.

Josep Lozano, en la novel·la El mut de la campana, escriu:

–Us trobeu malament, fra Bernat? Us veig trasmudat de color, esteu blanc com la paret. Crec que no us heu assabentat de res del que us he dit.

En la novel·la Cubaneta meua, de Manuel Joan i Arinyó i Xesco Guillem, trobem:

No es preocupe –li va respondre l’hostessa, somrient irònicament però sense perdre la correcció–: hui convida el comandant. És el seu primer vol –ací va fer una pausa tàctica i, quan Joan ja estava blanc com la paret, acabà la frase– transoceànic.

Jordi Raül Verdú en el conte Mariola escriu:

Està blanc com la paret i els llavis els té morats.

En la novel·la El soroll de la resta, de Francesc Bodí, llegim:

La vida rural no era així. Ell havia hagut de conéixer, de forma indirecta, alguns drames de l’Espanya profunda. Tragèdies com la de Puerto Urraco. Els companys arribaven a la redacció blancs com la paret, després de cobrir notícies com aquelles.

En la novel·la El metge del rei de Joan Olivares, podem llegir:

L’aspecte del malalt no podia ser pitjor. Blanc com la paret i amb les galtes engolides, feia tot l’efecte que la mort maldava per apoderar-se definitivament d’aquella ànima que, segons que em feren saber, unes setmanes abans era plena de vida.

NOTA: El DNV arreplega aquest modisme comparatiu.