blanc com la neu

Aquest modisme comparatiu s’usa per a expressar la idea que una cosa és molt blanca.

És evident que és impossible trobar en la natura res que siga més blanc que la neu acabada de caure.

En el poema de Teodor Llorente Ferits al cor podem llegir:

Al convent de Jesús   hi ha una gran festa:
de corona està ‘vui   la Vicenteta.
Si en lo poble hi ha goig,   també hi ha pena:
fadrina com un sol,   per què el món deixa?
Un hort tot ple de flors   el convent sembla,
de roses enramat   i de ginesta.
Ben arreglat de llums   l’altar rumbeja,
cobert per tot de draps   d’or i de seda.
Parents i benvolents   omplin la iglésia;
entremig dels padrins   ve la mongeta.
Du corona de flors,   ¡un angel sembla!
Un vel blanc com la neu   del front li penja.
Porta anells i collars   com una reina;
la falda és de setí,   blanca i lluenta.
Trencat mostra el color   i està més bella:
rosa fina era ahir,   vui és assutzena.
Li va dir el retor   si els tres vots fea:
ella feu los tres vots   ab veu molt ferma.
«Esposa del Senyor,   –diu l’abadessa–
s’acaba per tu el món:   vine, al cel entra.»
L’acompanya plorant   la parentela;
fadrina com un sol,   per què el món deixa?
–«Adéu!» – li diuen tots,   i a tots contesta;
llàgrimes en els ulls   ningú li vea.
Vindre a sa mare veu;   s’abraça a ella;
romp a plorar, i diu   –«Ai, mare meua!».

En Rondalles del Baix Vinalopó, de Joaquim Gonzàlez i Caturla, trobem:

Allí va trobar aquell bellíssim corser encantat, blanc com la neu, fermat a una argolla encastada a la paret.

Jordi Raül Verdú en La velleta refranyera escriu:

–Tranquil, Nuvolet, que no m’he oblidat de tu –li deia a un que era blanc com la neu, que només feia que cridar i aletejar tot nerviós.

Josep Sanchis Carbonell, en el llibre Quadern argentí, escriu:

[…] no els heu vists, els lloros, però sabeu que a la selva n’hi ha de lluminosos, i garses blanques com la neu, i tucans en l’espessor de les branques, […]

En la rondalla El rei Astoret, d’Enric Valor, podem llegir:

–Si m’encerteu una endevinalla, baixaré a donar-vos un bon plat de calent –va proposar a la falsa vella.
–Avant, galana fadrina!
I la jove preguntà:
–Què és tan blanc com la neu i tan vermell com la magrana?
Salina va esclatar en una rialla gustosa:
–Ai filla del meu cor! Això és molt facilet: el rei Astoret!

En la rondalla L’amor de les tres taronges, també d’Enric Valor, llegim:

I, en un bell en sec, tragué d’entre els plecs de les seues malignes faldes una llarga agulla d’or i la clavà sense pietat d’orella a orella de Silvana, que pegà un crit agudíssim… un només: el primer i el darrer, puix que, a l’acte, es va transformar en una tova papallona, ampla com el palmell de la mà i blanca com la mateixa neu, que s’enlairà revolantigant.