1) S’usa per a expressar la idea que una cosa és molt blanca.
2) S’usa per a expressar la idea que una persona és de pell molt blanca.
En Ploure a la mar, d’Isa Tròlec (nom de ploma de Joan Baptista Mengual i Llull), podem llegir:
I jo, a la primera fila, mirava la seua dentadura que feia goig. Quines dents! L’una al costat de l’altra, una dalt de l’altra. Un mur blanc com la llet, com la neu, com l’ivori, com el nacre.
En Xe, amic!, de Siso Mitjanas Fàbregas, llegim:
Tots dos tenien el cul pelut i tot el cos tan blanc com la llet. Nelo es va llençar fent la cadireta, expulsant gran quantitat d’aigua a l’enfonçar-se i fent un gran soroll; Ricard va ser més discret quan va entrar al gorg.
En La pols i el desig, de Jesús Moncho, trobem:
Finalment, va deixar caure el tió de l’ascleta sobre el casset de sofre a l’interior de la gerra… Dins d’una hora i escaig, les palmes serien blanques com la llet, impregnades del baf aclaridor i pudent del sofre, llestes a ser teixides amb els dits; només restaria tallar el pecíol i esporguinyar-les, una a una, llevant amb una agulla el bordó de la palma per a tornar-les fines i esveltes com les donzelles del califa Macamet… En retornar de la plaça, la muller se l’enduria, la xiqueta, a la seua casa per començar a trenar llata i a cosir cabassos i barrets.
En Ramona Rosbif, d’Isa Tròlec, podem llegir:
Ramona Rosbif mirava la cara de sa mare, blanca com la llet, les arrugues, un cos mort que tot ho arrabassava…
En el conte Nigra sum, de Jesús Moncada, llegim:
Vaig aprendre’m de memòria aquell tros tan bonic que comença dient: “Sóc negra, però bonica, filles de Jerusalem”, per bé que no m’esqueia gaire perquè tinc la pell blanca com la llet. Quan, compungida, a la primeria vaig fer-li observar el detall, el mossèn, que, com a preludi de les unions místiques, em despullava de pèl a pèl a fi i efecte que el contacte espiritual fos al més estret possible, va dir-me que tampoc no calia prendre-s’ho al peu de la lletra.
Vegeu:
NOTA: El conte Nigra sum, de Jesús Moncada, podem trobar-lo en el recull de contes titulat Calaveres atònites que forma part, junt amb els reculls Històries de la mà esquerra i El Cafè de la Granota, del llibre Contes, publicat per La Magrana en l’any 2001 i reeditat per Labutxaca en 2011.