1) S’usa per a expressar la idea que una cosa és molt blanca.
2) S’usa per a expressar la idea que una persona és de pell molt blanca.
3) S’usa per a expressar la idea de puresa.
En la novel·la El crim, de Vicent Ortega, podem llegir:
Agafà la bata de la xicota i, amb dues manotades, l’esqueixà; li arrancà també el davantal i deixà al descobert els pits, que eixiren al sol, grans i plens, blancs com el gesmil i tan verges i purs com el dia que van nàixer.
Joan Puchalt i Sanchis, en l’article ‘Shakespeare en valencià’ publicat en el diari digital La Veu, escriu:
[…] on hi ressaltava el coll de la camisa, ben ample i blanc com el gesmil, i de caire anglo-saxó.
En la novel·la Terra, de Francesc Viadel, podem llegir:
–Clar que sí! Era un home xicotet, res a veure amb el teu pare. Blanc com un gesmil i molt educat. Vaja, com un senyoret de València.
I en la mateixa novel·la, una mica més avant, llegim:
Jorge s’entretingué mirant les cames de la seua cunyada. Aquelles cames llargues tan desitjades, blanques com un gesmil, de ben segur suavíssimes. També els seus pits encara erèctils, grossos i ben posats. Allò era una dona –pensava– i no la vella rondinadora, bruta i dominant amb qui s’havia casat.
En Amor etern, d’Alfred Sanchis Garcia, trobem:
En la escena hi ha una barraca, blanca com el gesmil: la del tio Quico “Panolla”.