Molt amarg, tant en sentit real com en sentit figurat.
Com és sabut, la fel és molt amarga. Cal aclarir que el vocable fel, en valencià, és sempre femení, mai masculí.
En Raons de sang i foc, de Pep Castellano, podem llegir:
Perquè sabia que aquella veritat per a ell seria amarga com la fel, que somiava veure la seua filla casada amb el terrissaire de Traiguera.
Josep Franco, en L’enviat, escriu:
La senda era estreta i els viatgers havien de caminar amb moltes precaucions perquè, a un pam dels seus peus, s’obrien foscos abismes pels quals corrien, fragorosos i amenaçadors, el riu Còcit, format per les llàgrimes salades que han vessat tots els malvats al llarg de la història, i el riu Aqueront, les aigües del qual, amargues com la fel i espesses com el pus, portaven les epidèmies a la Terra, abans que els homes foren capaços de produir, en els seus laboratoris d’alta tecnologia, infeccions molt més terribles i molt més efectives que la pesta, la lepra, el còlera o les febres tifoidees.
En el llibre de narracions curtes En blanc i negre, de Rafa Gomar, trobem:
I a poqueta nit, cansats de tanta diversió, tornàvem a casa cantant amb tot el lleu allò de “les fulles de l’olivera són amargues com la fel, les paraules del meu novio són dolces com la mel. Ai, xúmbala, catacaxúmbala, ai xúmbala del polissó, a les dones xocolate i als hòmens un bon bastó”, o qualsevol altra…
En el capítol 103 del Tirant lo Blanc titulat Lamentació que féu la filla del rei de Sicília aprés del convit (edició a cura de Martí de Riquer), podem llegir:
Mas ara, miserable de mi, que com vull dormir no puc, la nit és més llarga que no volria, res que menge no sent dolç ans me par amarg com a fel, les mies mans inútils me desdenyen que no em volen ajudar a lligar, la mia ànima no té prou temps per a pensar, sola desige sempre estar, que negú res no em digués: ¡si açò és viure, no sé què es serà morir!
En el mateix capítol del Tirant lo Blanc, en l’edició coordinada per Albert Hauf, trobem:
Mas ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com fel, les mies mans inútils me desdenyen, que no·m volen ajudar a liguar, la mia ànima no té prou temps per a pensar, sola desige sempre star, que negú res no·m digués. Si açò és viure, no sé què·s serà morir!
NOTA 1: El DNV arreplega aquest modisme comparatiu.
NOTA 2: Joaquim Martí Mestre, en el Diccionari de Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) en el seu context històric, escriu: «[…] fer-li passar (a algú) les fels amargues ‘fer patir molt una persona’ (Gascón, 1999: 411), estar (algú) més amarg que la fel: “Perquè ara mateix estic / més amarga que la fel!” (Escalante, I, 79), o com les fels d’amarg: “y no és menester que diga / que estic com les fels de amarc” (Coloqui nou del poticari, 4), de la pallissa que ha rebut, ser (quelcom) amarg com una fel (Sansano, 1999: 294). Sempre la fel!” (Escalante, I, 79), o com les fels d’amarg: “y no és menester que diga / que estic com les fels de amarc” (Coloqui nou del poticari, 4), de la pallissa que ha rebut, ser (quelcom) amarg com una fel (Sansano, 1999: 294). Sempre en femení, com és habitual en el val. de l’època, i en l’actual. Sobre el gènere d’aquest mot, veg. el DECat (III, 935).»