Molt amarg, tant en sentit real com en sentit figurat.
Podem dir, per exemple: «Xe, este arròs està amarg com el baladre. Açò no hi ha qui s’ho menge. ¿Què dimonis li heu posat?»
En la novel·la Mor una vida, es trenca un amor, de Joan Pla, podem llegir:
Aquell vespre que vaig haver d’eixir-me’n plorant de la teua cambra a causa de les paraules de ton pare, vaig travessar el pont tot d’un sanglot, que el cor el duia a la boca i era amarg com les flors del baladre.
Daniel Climent, en l’article ‘El baladre i les apocinàcies’ publicat en la revista Mètode i que es pot trobar fàcilment en internet, ens explica que aquest modisme comparatiu es diu a Xàtiva i que el seu origen pot ser degut, segons diuen, al fet que els caragols que s’alimenten de baladre fan un gust molt amarg. Escriu Daniel Climent:
Però també s’ha fet servir per combatre uns altres paràsits, ara socials, els lladres, com recull una popular cançó valenciana de les comarques del Vinalopó: Xiquetes de les covetes, si voleu matar el lladre poseu aigua a la serena amb fulletes de baladre. Malgrat tot, és ben difícil que algú es prenga fulles de baladre, pel sabor tan amarg que fan. Aquest sabor explica tant la comparança popular que hem sentit a Xàtiva, “amarg com el baladre”, com la creença popular que si els caragols en mengen les fulles, la carn se’ls fa amarga.