Es diu que algú viu com el burro de Vitòria, sense pena ni glòria, quan es passa la vida d’una manera monòtona, tranquil·la i despreocupada, sense esforçar-se en fer res que pague la pena, que té igual de tot i no li importa ni el preocupa res, que sempre manté una actitud d’indiferència respecte a determinades coses que es suposa que li haurien d’interessar, que tot s’ho tira a l’esquena, que se’n fot de tot, que és un menfot.
En Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea, podem llegir:
Va morir ja molt jafadòt y vell allá pels anys setanta sèt ó setanta huit, pero conservant encara el seu caracte jovial y alegre, puix era un hòme d’eixos que vihuen sense pena ni glòria, com el burro de Vitòria, […]
Josep Franco, en la novel·la Això és llarg de contar, escriu:
I com que ell era tan ric i tan esplèndid, que es burlava de tu perquè la teua xiqueta anava a escola amb la teua dona, que ara no me’n recorde en quin poble estava, i ell duia els fills a Torrent, a una escola que li costava una fortuna cada mes i que ja veus si devia ser bona que els dos li han eixit drogoaddictes i han estudiat la mateixa carrera que el burro de Victòria: viure sense pena i sense glòria…
En la novel·la La dona forta, de Maria Beneyto, llegim:
–No et sufoques, dona. Ho he dit per fer-te desbatejar. Es que em fa gràcia que un ser com tu, que no veu res, que no s’adona de res…
–Què vols dir?
–Que vius com l’ase Victòria, sense pena ni glòria, filla. Que estàs com aïllada del món sota el fanal de la teua badoqueria, igual que aqueixes flors i aqueixos sants de les cases antigues. I, tanmateix… En fi, que no comprenc…
NOTA 1: Joaquim Martí i Gadea, en Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè (pàg. 367 del 1r volum), recull aquest modisme comparatiu i diu:
Se diu este refrany ó modisme del qu’es tan simple ó satisfet que no’s preocupa ni s’afècta de res, així cayguen llances de punta y s’encenga el mon en fòch; puix vinga lo que vinga ni l’ixen els colors á la cara, ni pèrt les ganes de menjar, ni la seguida de dormir, ni passa penes per ningú. Comprengám que son génits y carácters privilejats, dels que n’entren pòchs en lliura y se vehuen pòchs eixemplars, pero que’l que’l te així, es pòt dir qu’es felíç, en quant se pòt ser en lo mon; y per això qu’es un gènero tan raro, sobre ser el modisme tan popular en los nòstres pòbles, ham volgút dedicarli estos pòchs renglons y una cansó que li diga:
Viure com eixe burret,
sense penes ni treballs,
es pendre el mon per muntera
y el cap per cabeça d’alls.O siga viure á la sum, sum, barretet de fum, y el qu’es riurá la pagará, com dihuen els giquets. Pero eixa vida no’s la vida, dirán vostés en rahó.
Francesc Martínez i Martínez, en Coses de la meua terra (la Marina), escriu trobar-se com el burret de Vitòria, sense pena ni glòria:
Passaven els díes i els mesos ab placideç paradisíaca; més encara, ja que nostre protagoniste es trobava com San Fenoll en el cèl, que, segóns el refraner, ningú li fa cas, ni éll tampòc a ningú, o millor, com el burret de Vitoria, sense pena ni glòria.
En el Diccionari català-valencià-balear, en l’entrada burro, trobem:
Estar com lo burro de Victòria, sense pena ni glòria: estar embabaiat (Val.).
Joaquim Martí Mestre arreplega la locució comparativa d’igualtat com la burra de Vitòria, sense pena ni glòria en el Diccionari de Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) en el seu context històric (pàg. 132). Escriu:
com la burra de Vitòria, sinse pena ni glòria (o sinse pena i sinse glória). Constr. de sentit comparatiu, que pondera que una cosa es fa sense sobreeixir ni destacar. “lo mateix trac yo del món qu·ell de mi, y, a dir veritat, no estic así més que per pura curiositat, com la burra de Vitòria, sinse pena ni glòria” (D 102)
Alexandre Agulló i Guerra, en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs, posa sembla el burro Victòria, sense pena ni glòria. Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu arreplega com el burro Victòria, sense pena ni glòria.
NOTA 2: La locució comparativa d’igualtat com el burro de Vitòria, sense pena ni glòria (amb els verbs viure, ser, estar, trobar-se, etc.) l’he sentida moltes voltes a Alcoi, però sempre amb el significat que he definit, mai amb el que dóna el Diccionari català-valencià-balear. Qui viu com el burro de Vitòria viu com ha decidit fer-ho voluntàriament, passant de tot i fotent-se de tot, i no perquè les seues condicions psíquiques o físiques l’obliguen a viure així. També vull aclarir que sempre he sentit dir Vitòria, mai Victòria. Considere que eixa paraula no és el nom o el cognom del propietari o propietària de l’ase en qüestió sinó que és, simplement, un redolí. I vull deixar ben clar que sempre he sentit dir burro, mai burra, burret, ase, ruc, somera ni cap altra denominació.