vindre com anell al dit (o com l’anell al dit, o com anell en dit)

Referit a una persona o a alguna cosa: vindre de manera oportuna, adequada, convenient, perfecta, ajustada.

En Rondalla de Rondalles, de Lluís Galiana, podem llegir:

Be tinch a la punta de la llengua mes de quatre coses que vindrien com anell en dit, y em va rodant lalbarda de encaixarles no mes aixi, dolcet dolcet: poro, giton, que la rabosa ve pel mon, y qui tinga cuchs que pele fulla; que a mi tan me si dona blanch com negre, y passa, galana. Ells contents, yo pagat, y en la serra apedrega, com solia dir mon sogre, que ya esta en la veritat y yo en la mentira.

En la narració curta Lo darrer Betlem, dins De la meua garbera, de Josep Pascual Tirado, llegim:

Este lloc era molt bo, venia com anell al dit, com el tap a la cassola, ni fet aposta; cabia molta gent, i los clavillers aprofitaven de perxons, a maravella; […]

En Vespres de tardor, de Josep Lluís Tàrrega, trobem:

–Merceditas et convé. És un bon partit. És rica, educada, bonica i de bona família, i a tu et vindria com anell al dit.

En Contes i narracions: 1954-1955, de Manuel de Pedrolo, podem llegir:

L’anunci semblava fet a posta per a mi; em venia com l’anell al dit.

Lluís Martínez Benaches en l’article ‘Religió, església i poder’, publicat en el diari El Punt Avui, escriu:

De la proverbial mordacitat de Joan Fuster he recuperat aquesta cita:
     Un cura liberal, breviario en mano,
     fuese al infierno alborotando el mundo. 
     No te asombres, ¡oh, pueblo soberano!
     que en esa desdichada criatura
     o sobra el liberal o sobra el cura…
L’estrofa de marres no és original de l’insigne suecà. Ell la va agafar en préstec del carlí Aparisi i Guijarro per explicar que trobar un capellà progressista per aquestes terres és un fet ben estrany. A mi m’ha vingut en aquesta ocasió com anell al dit, o, dit d’una manera escatològica, l’oportunitat ha estat en el meu cas, si fa no fa, com obrir el cul i agafar mosques: m’ha vingut a la memòria quan intentava escriure aquesta columneta amb la intenció d’evocar la càrrega tan feixuga que representa l’Església Catòlica en aquest país on vivim a l’hora de consolidar una societat oberta i plural com demanen els temps actuals.