S’usa per a expressar que algú té una veu forta, potent i grossa.
En Contalles de iaios i iaies, de Jordi Raül Verdú, podem llegir:
L’endemà, ja dins de l’església, i començada la missa, el senyor rector, en ple sermó, des de dalt de la trona, va anunciar als seus feligresos, amb una veu com un barranc:
–Senyoreees! El que el xiquet els dirà és veritat! La pura veritat! Els xiquets diuen la veritat! Només que la veritat! Ja ho sabeu!
En la rondalla Don Joan de la Panarra, d’Enric Valor, trobem:
Així estaven quan, enmig de la discussió, es va sentir una veuarra com un barranc, que els queia des de dalt com una pedregada:
–Si baixe aquí baix, vos se tire com el peix marraix!
En el glossari que hi ha al final del llibre trobem:
veu com un barranc o veuarra com un barranc. Veu plena, grossa i sonora, pròpia d’un home de fortíssimes cordes vocals.
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arreplega Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu.