1) En sentit real: ‘d’un color verd molt pujat, molt intens’.
2) En sentit figurat i referit a qüestions de tipus sexual: ‘llicenciós, indecent, obscé’.
Joan Coromines en el seu DECat (vol IV, pàgines de la 918 a la 921) considera que el vocable deriva del llatí jŏlĭum vĭride, alteració de lŏlĭum vĭride, encara que diu:
Tanmateix convé no deixar de pendre en consideració la probabilitat que el primer component sigui més aviat el llatí līlĭum ‘lliri’, amb una dissimilació com la de l’italià giglio. O més ben dit, que hagi hagut convergència d’una composició amb l’altra.
Suposant que l’origen fóra līlĭum vĭride, una vegada que la consonant inicial de līlĭum ha evolucionat a un so prepalatal (o palatal) africat sonor, el fet que en jolivert hi haja una /o/ i no una /i/ l’explica Coromines així:
[…] romput el nexe amb liri, el mot havia de ser incorporat a la família de oc. ant. johl, cat. jull, etc., quedant pres, per metacedeusi, en l’òrbita de jolium, que al capdavall era també una herba, i verda, com el julivert. D’ací la o (> u) de la major part de les formes catalanes i algunes de les occitanes.
De tota manera, tant si deriva directament de jŏlĭum vĭride (alteració de lŏlĭum vĭride) com si deriva de līlĭum vĭride amb encreuament del derivat de jŏlĭum vĭride, l’origen hem de cercar-lo en la darrera expressió. La paraula patrimonial catalana que correspon al llatí jŏlĭum és jull. Diu Coromines:
Com el jull és una de les herbes més escampades pels camps sembrats es comprèn que metonímicament, potser a manera de nom simbòlic de la idea de ‘mateta’, hagi servit de base al nom de diverses herbes, formada amb adjectius designadors de l’aspecte de la planta, sovint el color. En la major part d’aquestes formes el mot apareix en una variant joli– o juli– que suposa un origen semiculte, explicable segurament per la nomenclatura dels herbolaris, cirurgians i altres naturalistes, tant o més populars que estudiosos.
De la mateixa manera que del llatí fŏlĭum deriven la paraula patrimonial full i el cultisme foli, del llatí jŏlĭum deriven la paraula patrimonial jull i el cultisme joli, encara que el darrer vocable no existix com a mot independent en la nostra llengua sinó que apareix únicament com a constituent de la paraula jolivert, derivada de jŏlĭum vĭride. La forma julivert s’explica per la presència de dos elements tancadors que fan que la /o/ es pronuncie [u]: per un costat la prepalatal (o palatal) africada sonora inicial (com en el cas de Josep o Joan pronunciats [ʤu’zɛp] i [ʤu’an]) i per un altre costat la presència d’una /i/ en la síl·laba següent (com en el cas de cosir o tossir pronunciats en alguns parlars valencians [ku’zir] i [tu’sir]).
El DIEC no arreplega la variant formal jolivert, ni en la primera edició ni en la segona. El GDLC tampoc arreplega aquesta forma. El DVal i el DNV recullen julivert com a forma principal i jolivert com a secundària. En el diccionari del SALT 3 és al revés: jolivert és la forma principal i julivert la secundària. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua inclou jolivert i julivert, però cap de les dues remet a l’altra, així que no es pot saber quina forma es considera principal i quina secundària.
Considere que la forma normativa principal hauria de ser jolivert perquè és la grafia més fidel a l’etimologia i, a més, la que reflectix la pronúncia de la majoria dels valencians.