S’aplica a qui té uns ulls tan oberts que pareix que se li n’isquen de les òrbites, ulls que denoten sorpresa, admiració, estupor, terror, espant, pànic, ira, etc. També poden denotar gran atenció, vigilància. També s’aplica a qui està completament despert i té els ulls molt oberts.
En el llibre La guerra de quatre, de Víctor Labrado, podem llegir:
Quan el capità Guillermo Garcia, pocs dies després, va rebre’n una de mans del seu defensat, a traves de la reixa dels locutoris, va fer uns ulls com dos rellotges. Un acusat innocent, o que ho semble, sempre meravella un defensor, ni que siga militar.
Josep Franco, en L’últim roder, escriu:
Així, després de llargues hores de conversa, acabà el prior la relació de totes aquelles històries que Eugeni, que ara tenia els ulls oberts com dos rellotges, no hauria pogut ni imaginar.
NOTA 1: El modisme comparatiu ulls com a rellonges l’arreplega Joaquim Martí Mestre en l’entrada rellonge del Diccionari de fraseologia (segles XVII-XXI) (pàg. 1342) i fa el comentari següent:
Els rellotges comparteixen amb els ulls certa analogia formal, a partir de la forma circular o arredonida.
NOTA 2: La pronúncia ‘rellonge’, pròpia dels parlars valencians, és conseqüència de la nasalització del so oclusiu que també es produïx en la paraula llotja, pronunciada en valencià ‘llonja’.