1) En sentit real i referit a un animal: fer udols semblants als d’un llop.
2) En sentit figurat i referit a una persona: emetre crits de dolor forts i desesperats.
3) En sentit figurat i referit a una persona: emetre crits de ràbia, d’indignació, d’irritació.
4) En sentit figurat i referit a una persona: emetre crits molt forts i amenaçadors amb la intenció d’intimidar i fer fugir a persones o animals.
5) En sentit figurat i referit a alguna cosa: fer un soroll que recorda l’udol d’un llop.
En la novel·la El crim, de Vicent Ortega, podem llegir:
O eren els símptomes d’alguna malaltia en què no volia ni tan sols pensar, com la del seu amic Boja, que se n’havia anat en tres mesos, rabiant com un gos i udolant com un llop…
En novel·la de fantasia màgica L’últim guerrer, de Vicent Pascual, llegim:
–No és veritat! –udolà com un llop engabiat–. Dis-me que no és veritat.
En la novel·la El collidor d’ànimes, de Vicent Ortega, trobem:
Llança un atac desesperat udolant com un llop, remenant ambdues mans armades amb el ganivet i la destral, i els homes fan uns passos endarrere, apartant-se d’aquella figura embogida que sembla tindre quatre braços, instant que aprofita Collidor per a, amb una agilitat inesperada, agafar-se a un dels pals i, recolzant un peu a la paret, enfilar-s’hi sobre ella com un gat.
En la novel·la L’ambició d’Aleix, d’Enric Valor, podem llegir:
Don Macià no se les pensava massa, i malparlava de son pare davant de tothom. “Una nit anava a salpar de la Vila, la barca carregada, i fa creure a son pare que es feia a la mar: i el pare, malgrat saber que, si es feien a la mar, tots els mariners i el seu fill s’hi jugaven la vida, puix el llevant udolava com un llop, me l’acomiada molt content i encara l’animava a navegar en un temporal com aquell.
En la narració curta Viatge de Nadal, d’Enric Valor, llegim:
Continuaven les ratxes dures i crues d’un vent que udolava com un llop dins el pinar; el cel s’havia tapat d’un cell espés i translúcid que deixava a males penes filtrar-se una claror llunar on es desdibuixaven ombres i turons.
En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus, d’Enric Valor, podem llegir:
–Serà el millor que podràs fer… Ai, si tu veies el Ponent! I m’estranya que no s’haja presentat ja; sempre ve a destorbar la pluja. No te’l vulgues trobar en un desnevat! Això brama com un lleó, udola com els llops, xiula com les serps, per tossals, plans i barrancs; arranca pins com a campanars i esguella carrasques com a esglésies… És cap de caps!