1) En sentit figurat i referit a un ésser humà o a un animal: cridar molt fort a causa d’estar molt furiós, de patir un dolor molt fort o per qualsevol altra causa.
2) En sentit figurat i referit a un ésser humà: cridar molt, de manera exagerada.
3) En sentit figurat i referit a un xiquet: plorar desesperadament. Cridar molt fort i d’una manera desesperada.
4) En sentit figurat i referit a alguna cosa: fer un soroll que recorda l’udol d’un animal ferit.
En la novel·la juvenil El secret de Caterina Cremec, de Lourdes Boïgues, podem llegir:
Esforçant-se per no caure, prenia consciència del mal que havia comés aquella nit i sentia ganes de plorar. Udolà com un animal ferit. La lluna la contemplava des del cel de València, la ciutat que l’havia acollida amorosament i que ella havia traït.
En la novel·la El soroll de la resta, de Francesc Bodí, podem llegir:
També era per aquesta època i el vent s’havia quedat enganxat a la vall durant uns quants dies. Bramava durant tot el dia, arrossegava fulles i branques, agitava les capçades dels arbres, fins i tot arribava a trencar branques que encara no havien fullat, sacsejava les persianes, batia les portes i arrancava les teules. Però en arribar la nit udolava com un animal ferit. Adrienne recordava la Provença, el vent de mestral que s’hi deixava caure arrossegant el fred siberià per les terres altes.