Tremolar molt.
En la novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella, podem llegir:
Aquell matí d’hivern de temperatures arran de zero, Paulí Claramunt tremolava com un pàmpol. Durant més d’una hora havia esperat impacient l’aparició de l’Encantada, la roba en un bolic i ell, òbviament, completament i aventuradament desvestit. Com un pàmpol havia tremolat i com un pàmpol tremolava quan feren l’aparició les dues dones per la senda de la Cova dels Coloms. Les devotes no s’esglaiaren tant per trobar-se d’improvís un home ben despullat, sinó pel bac que Paulí Claramunt va caure davant d’elles en solsir-se-li les cames: va precipitar-se a terra convulsionat pel fred com si patira un atac epilèptic.
En Els camps dels vençuts, de Toni Cucarella, llegim:
Em sentia fràgil com un bri de palla, amb les cames penjant enlaire i buscava on recolzar els peus. Va engegar-la i jo tremolava com un pàmpol, de por i d’emoció alhora. Quanta impaciència en calcular tot el temps que encara havia de transcórrer fins que jo poguera posseir una moto, com ara aquella Derbi teua o fins i tot una de més atrotinada, prou més “pot” encara. El cas era tenir una moto i gaudir-ne, ostentar-la.
En L’última paraula, de Toni Cucarella, trobem:
–A València! I ara!, covant el grip que està! Què vol desbalafiar-se la salut, vostè? Ahir, blanc com la cera i tremolant com un pàmpol, i hui, de volta, com si res!