Molt suat.
Un botijó és un recipient de terrissa que servix per a refrescar l’aigua.
És un recipient ventrut que té una ansa a la part superior, a un costat un broc ample per a abocar l’aigua i a l’altre costat un de més estret anomenat gallet o morroll, que modera l’eixida de l’aigua i s’usa per a beure a raig.
Els botijons refresquen l’aigua que contenen perquè, com que estan fetes de fang porós, una part de l’aigua passa a l’exterior, deixant banyada la banda de fora del botijó (per això es diu que el botijó “sua”). Eixa aigua que ha traspuat a l’exterior s’evapora i, com que l’aigua consumix més de 500 calories per gram en l’evaporació, l’absorció de calor que es produïx fa baixar la temperatura del botijó i, per consegüent, refresca l’aigua que conté en l’interior.
Recorde que, fa alguns anys, es varen començar a fer botijons baixotets, especials per a posar a la nevera. És una cosa completament absurda, perquè dins d’una nevera es refresca igual l’aigua si està en un botijó que en qualsevol altre recipient. És només l’inútil esforç del nostre subconscient per tal d’evitar que desapareguen les coses ancestrals.
Tradicionalment s’han confeccionat també botijons envernissats, en les quals una capa de vernís tapa els porus de la part externa del botijó i, per tant, l’aigua de l’interior no suma a l’exterior i no es presenta el fenomen d’evaporació descrit més amunt. Són els anomenats botijons d’hivern, que no refresquen l’aigua que contenen.
La paraula generalment emprada pels valencians per a denominar l’atifell descrit és botija, però en moltes poblacions meridionals s’usa el diminutiu botijó. En algunes poblacions s’utilitzen les dues paraules alhora, però en els llocs a on això passa hi ha una diferència entre els objectes que designa cada vocable: mentres el botijó és l’utensili tradicional anteriorment descrit, la botija té una cara plana, amb la finalitat de poder-la penjar arrimada a una paret, i dues anses, una a cada costat.
L’escriptor Enric Valor i Vives, natural de Castalla, usa la paraula botijó en la seua prosa literària. Així, en la novel·la L’ambició d’Aleix podem llegir:
Després, s’acostà al magnífic bufet de noguera, on hi havia el botijó ramejat, el d’hivern, que no feia freda l’aigua per la llaca que li tapava la porositat.
Equivalents valencians de la paraula botijó són: botija, botilla, canterella, colxo i xurumbell. A Catalunya s’empren les denominacions càntir i selló. Lògicament, qualsevol dels vocables es podria emprar en el modisme comparatiu estudiat, però jo només l’he sentit amb la paraula botijó.