Reaccionar molt ràpidament a un estímul determinat i fer o dir amb fermesa i amb decisió allò que considerem que s’ha de fer o s’ha de dir en aquell moment. Reaccionar amb la celeritat amb què es crema un lluquet.
En la rondalla El Gegant del Romaní, d’Enric Valor, podem llegir:
–Et canses? –preguntà el gegant.
–Si no es cansa vosté… el que és jo, tire-li veta!
–Va, va; no parles tant ni sigues tan bafaner… Digues que sí o que no, i prou –udolà aquell bèstia. I afegí: –M’agrades… però ets massa desvergonyit per a estar en amo.
–Torne’m a ma casa! –saltà el xic com un lluquet.
–Silenci!
En la novel·la Sense la terra promesa, d’Enric Valor, llegim:
–Potser és la germana qui li ha suggerit això de retirar-se uns dies per asserenar-se i evitar que saltàs com un lluquet en públic a la menor insinuació –prosseguí Garibaldi–. Jo pense també parlar amb ell de l’assumpte del testament, si és que vol escoltar-me.
En la novel·la Enllà de l’horitzó, d’Enric Valor, trobem:
Angelina, només veure-se’l al davant, saltà com un lluquet i li va espolsar dues sonores besades a les galtes.
En Rondalles del Baix Vinalopó, de Joaquim Gonzàlez i Caturla, podem llegir:
–Escolta, a on has estat tu aquesta nit?
La dona saltà com un lluquet i mentí:
–Jo?… A casa… dormint amb tu…
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arreplega el Diccionari de la Vall d’Albaida.