Molt rar, molt estrany.
En la novel·la El poeta, de Toni Cucarella, podem llegir:
Horaci va fixar-se per última vegada en la recepcionista dels ulls clars, compadint-se’n. Sense acomiadar-se, agarrà la porta i s’afanyà a eixir de pressa de pressa d’aquell cau de guillats. Mentres baixava per l’ascensor llambregà el poemari, tot buscant-hi una raó de trellat que pogués aclarir i interpretar la reacció d’aquell paio rabiüt i rar com un pet de lloca.
NOTA: He escrit rar per tal de ser fidel a la normativa vigent, encara que és una forma totalment aliena a la llengua viva que únicament empra raro, variant formal que s’usa en tots els parlars catalans (pronunciada ‘raru’ en els parlars en els quals la o es tanca fins a convertir-se en u).
La variant raro no és cap castellanisme. Joan Coromines, en el seu DECat (VII, 112a37) escriu:
Com es veu per la cronologia, digui el que digu AlcM, el mot no ens vingué per conducte del castellà, on no apareix fins a la fi del s, XV.
La paraula raro és tan nostra com carro, esbarjo, fardatxo, ferro, gerro, guisopo, lloro, mero, mico, minxo, modo, moro, quadro, suro, tallaferro, verro, viudo i moltes més acabades en o àtona. És una llàstima que els normativitzadors no hagen tingut la valentia d’acceptar la paraula viva real que empra tothom i s’hagen estimat més que la forma normativa siga la variant rar que no empra ningú.