rabejar com a matxo de lloguer

Estar (algú) sempre a la defensiva perquè algú altre l’incordia continuament.

En El duc de Calàbria i la seua cort, de Francesc Almela i Vives, podem llegir:

I ara, per millor adobar-ho, lo Duc, mon senyor, fa venir en ma companyia aquest tavà del patge, que tostemps me va picant en la gepa, que em fa rabejar com a matxo de lloguer.

NOTA 1: El verb rabejar que empra Francesc Almela i Vives en aquest text és un calc del verb castellà rabear que el DRAE definix de la manera següent ‘dicho de un animal: menear el rabo hacia una parte y otra’. El DNV no arreplega aquesta accepció del verb rabejar.

NOTA 2: En l’entrada rabosa del llibre El valencià de sempre escric: «La paraula rabo, àmpliament usada pels valencians, deriva del llatí rapum que significa ‘nap redó’. El mateix origen tenen, molt probablement, rabassa i rap. El fet que el mot rabo siga el que empra el castellà per a denominar la cua dels mamífers ha originat que se’l considere com un castellanisme inadmissible, però crec que caldria que repensàrem aquesta actitud. El vocable rabo, també usat en portugués, sembla que era comú a tots els parlars mossàrabs de la península Ibèrica i per tant també al que parlaven els mossàrabs valencians prejaumins. Probablement els valencians hem dit rabo des de temps immemorials. El fet que condemnem a la foguera de la inacceptabilitat determinats vocables genuïnament valencians com almorzar, caldo, mentira o rabo, pel simple fet que siguen idèntics als que empra el castellà, tan sols ens conduïx a empobrir i a despersonalitzar la nostra llengua. I açò és més greu encara des del moment que, per un altre costat, estem substituint en la llengua culta mots tradicionals valencians encara ben vius, com ara balafiar, baratar, batafaluga, endenyar o enfitar, per uns altres com dilapidar, canviar, anís, infectar o empatxar els quals, tot i que també valencians, són idèntics als seus equivalents castellans.»