quedar-se com la nóvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet

1) Referit a una persona: quedar-se despagada, decebuda, sense poder aconseguir allò que esperava.

2) Referit a un negoci, un afer, un projecte, etc.: fracassar, no arribar a assolir allò que s’esperava.

En la novel·la Com la flor blanca, de Manuel Joan i Arinyó, podem llegir:

El Semental hi va acudir de seguida i tots dos xano-xano se’n van pujar al Castell per oferir el ram de núvia a la Mare de Déu! Almenys a Pura no li va passar com a la núvia de Pinet, que es quedà amb la cara llavada i el monyo fet!

En la novel·la juvenil ¿Qüestió de feromones?, d’Enric Lluch i Girbés, llegim:

Clar que també m’havia informat sobre el poder de les feromones i havia quedat com la núvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet.

En l’atrticle ‘Plurilingües? Mec!’, de Jesús Puig, publicat en el diari Levante-EMV el dimarts 12 de juny del 2012 trobem:

Així que, si la seua opinió és determinant, el valencià vehicular quedarà com la nóvia de Pinet. Els pares volen que els fills aprenguen castellà i, sobretot, anglès; el sistema educatiu hauria d´apostar pel sistema integrat de les tres llengües.

Víctor Gómez Labrado (Víctor Labrado), en Llegendes de la ciutat de València, parlant de l’expressió quedar-se a la lluna de València, escriu:

Heu tingut sort. La porta estava oberta i heu pogut entrar. Diu que, en temps antic, quan sonava la campana, tancaven les portes i els que feien tard havien d’esperar tota una llarga nit fora muralla fins l’endemà. Això era quedar-se a la lluna de València.
Encara ho diem i és com si diguérem que algú ha passat la mà per la paret, o que s’ha quedat com Camot, o com la nòvia de Pinet: que es va quedar amb la cara llavà i el monyo fet.

Joan Amades en el seu llibre Refranys personals arreplega la variant com la núvia de Pinet, la cara neta i el monyo fet.

En el Diccionari català-valencià-balear, en l’entrada monyo, diu:

Quedar-se amb el monyo fet: romandre preparat i disposat per a una cosa que no pot realitzar-se (val.).

La llegenda ens diu que una xicota de Pinet festejava amb un xicot de Benicolet –les dues poblacions pertanyen a la Vall d’Albaida–, però els pares del xic, gent de puntet i amb fums de grandesa, s’oposaven a la boda perquè consideraven que la xicota era poca cosa per al seu fill. Varen passar molts anys festejant d’amagat i quan, finalment, es varen morir els pares del xicot, decidiren casar-se. La xicota, mudada com un margalló, esperava l’arribada del futur marit en el seu poble, Pinet, a on s’havia de celebrar la boda. Al nuvi diuen que el varen veure de bon matí en el seu poble, Benicolet, mudat com un marqués, però no va aparéixer mai per Pinet. Diuen que, més tard, el varen veure que se n’anava cap a Xàtiva. La pobra xica, després de tants anys de festejar i de tantes il·lusions, es va quedar mudada i sense nuvi. Mai es va aclarir el misteri de la desaparició del de Benicolet.

No és gens clar si el fet descrit va passar realment i va donar lloc a la dita o si, al contrari, la dita ja existia i algú es va inventar la història per tal de justificar-la.

Manel Arcos i Martínez, en el seu llibre Acabaren com Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833), ens dóna una altra versió ben diferent. Escriu Manel Arcos:

Quedar-se com la núvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet, comentari irònic estés a la Vall d’Albaida i la Valldigna, que es diu quan una xicona s’ha quedat sola perquè la parella l’ha deixada plantada, quan algú roman preparat i prest per a una cosa que no es realitzarà i, per extensió, en els casos que el negoci d’algú s’ha desbaratat quan el tenia ben encaminat. Pinet és el malnom del finestratí Josep Martorell Llorca, qui va operar a les comarques centrals entre els anys 1890 i 1900.

Com veiem, Manel Arcos considera que la xicota era la nóvia del famós bandoler valencià conegut pel sobrenom de Pinet.