Plorar abundosament, a llàgrima viva.
Salvador Alsius en el seu llibre Hem perdut l’Oremus arreplega aquest modisme comparatiu. En l’entrada Magdalena escriu:
Jesús va anar convidat amb els seus apòstols a casa del fariseu Simó. Quan eren a taula va entrar una dona anomenada Maria Magdalena amb un vas d’alabastre ple de perfum. Era una dona que havia estat molt pecadora, i va implorar el perdó de Jesús plorant tant que li va mullar els peus. Després hi va vessar el perfum que portava. Veient el que succeïa l’amfitrió es deia per a ell mateix: “Si aquest home fos profeta sabria qui és aquesta dona i la faria fora”. Jesús, endevinant el seu pensament, li va explicar la paràbola dels deutors i després li va dir: “Jo he entrat a casa teva i no m’has donat aigua per rentar-me els peus; en canvi, ella me’ls ha regat amb les seves llàgrimes; tu no m’has donat l’òscul de benvinguda i ella no ha parat de basar-me els peus; tu no m’has ungit el cap amb l’oli i ella ha vessat als meus peus un perfum molt car. T’asseguro que per tot això li són perdonats els pecats, perquè ha estimat molt”. Aquesta escena és la que ha forjat la frase popular plorar com una Magdalena, que s’usa per referir-se a algú que està plorant molt.
En la introducció del mateix llibre l’autor escriu:
En una ocasió en què una inspectora estava visitant una escola, la mestra d’una de les classes va dir als nens, en un context que ara no ve al cas, que algú estava plorant com una Magdalena. La inspectora li va comentar a la professora que potser els nens no entenien aquesta expressió, cosa que la va sorprendre molt. “Comprovem-ho”, va dir. I va demanar als alumnes si sabien què volia dir allò de plorar com una Magdalena. Immediatament es van aixecar un munt de braços. “A veure, tu, digues.” I el nen interpel·lat va dir, amb tota convicció, que la frase al·ludia al fet que sucaves una magdalena a la llet i regalimava. Tots els altres que havien presumit de saber la resposta correcta van apuntar-se a aquesta interpretació. Cap ni un va donar mostres d’haver sentit parlar mai de la ploranera Magdalena evangèlica.
En Rondalla de Rondalles, de Lluís Galiana, podem llegir:
Pos vostes han de pensar, com dich, que la Eufracieta passà tota la nit de clar en clar, sense poder plegar los ulls, plorant fil a fil com una Madalena, menjantse les mans a moços y tremolant com la fulla en lalbre, de pensar que havia de aborrir, com qui no diu res, á Gimo del Portal.
Aquest modisme comparatiu l’usa l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó en la seua prosa literària. En el seu llibre Dones llegim:
Em feia ràbia a mi mateixa dir-ho plorant com una magdalena, però no ho podia evitar. Les llàgrimes, si volen rajar, ragen.
I en la novel·la Una ombra fosca, com un núvol de tempesta, també d’Isabel-Clara Simó, trobem:
No és que plorés com una magdalena, ni que fes escarafalls. Era pitjor que això: el rostre trasmudat, els ulls atònits. Feia llàstima.
En la novel·la Dies de verema, de Joan Olivares, podem llegir:
El cas és que només puc recordar la pobra Marineta, asseguda sobre les pedretes redones i polides de la petita platja riberenca, plorant com una magdalena.
En la rondalla El castell d’Entorn i no Entorn, d’Enric Valor, llegim:
–Miu, miu, miu! –féu l’implacable mussol. I Teresa, al veure’s sola de nou, esclafí a plorar com una Magdalena. Perquè no havia pogut véncer la seua tosquedat!
En Han donat solta als assassins, de Manuel Joan i Arinyó, podem llegir:
Després, a despit, i segurament perquè no la veiera plorant com a una Magdalena, la molt figa molla se n’anà a ballar amb aquell xicot que tan pacientment la sol·licitava.
En la rondalla Els tres plets de Pasqua Granada, d’Enric Valor, trobem:
Ja tenien la feina feta. Ara, Blai i la dona, a pernejar i a plorar com a Magdalenes, i al més de maig, a Alcoi, la bella població del Molinar i el Polop.
En la novel·la Temps de batuda, d’Enric Valor, podem llegir:
Els ho vaig contar tot: l’ocorregut a casa nostra, els consells i l’ajut de Bonastre, els diners que m’havia donat. I, per més que vaig procurar encoratjar-les i aconhortar-les, totes dues van plorar com unes Magdalenes, sobretot Ermínia. Eren les seues petites coses, il·lusions personals –fins alguna innocent carta d’amor–, els detalls que des d’adolescent emmarcaven la seua vida en la llar, aquesta llar que va costar tants anys de reconstruir-se modestament.
En el Diccionari català-valencià-balear, en l’entrada magdalena, trobem:
Plorar com una Magdalena o Estar feta una Magdalena: plorar abundosament. Hi totes, fent la Magdalena, Somni J. Joan 152. Tornada una Magdalena i desfent-se en esgarrifosas extremositats, Pons Com an., 64.
Marisol González Felip, en Frases fetes al nord de la llengua, arreplega l’expressió plorar com una Magdalena que definix de la manera següent:
Disgustar-se o emocionar-se per alguna cosa i posar-se a plorar. Ex.: Quan m’ha contat la malaltia del seu marit, ha començat a plorar com una Magdalena. SIN.: plorar a llàgrima viva, agarrar sentiment, tindre sentiment.
El mateix origen té el modisme comparatiu de superioritat plorar més que una Magdalena.
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs, Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu i el DNV.