Referit a un home: plorar com si fóra una dona.
En Les veus de Pamano, de Jaume Cabré, podem llegir:
–He vist morir nens més joves que tu amb el fusell a la mà i l’alegria al cor. –En veu baixa, a un pam del nen–: I tu plores com una dona… –Li va tirar el fum a la cara. Quasi en un murmuri–: On és, el teu pare?
–Senyor mestre… –va fer el nen–. Digui-li que jo…
–El senyor mestre aquí és el senyor secretari. No tens cap dret a parlar-li.
En la novel·la Les joies d’una dama d’Alacant, de Dolors Ivorra Maestre i Martinià Perona Alcañiz, llegim:
M’havien comunicat que havia desaparegut heroicament al front i que era un màrtir de la nostra causa. Què havia de fer? Sort que ningú l’havia vist. Va aparéixer plorant com una dona, i volia que jo l’acollira i el perdonara. Vaig fer el que havia de fer.
Jordi Sierra, en Les guerres d’en Jordi: Una novel.la sobre sis segles d’història a Espanya, escriu:
Després d’insurreccionar-se, enfrontar-se al seu pare el 1483 i arribar al tron Muhammad XII, el famós Boabdil de qui parlen les cròniques dient que va plorar com a dona el que no havia sabut defensar com a home, la lluita amb el seu oncle el Zagal va continuar, i això va desgastar fatalment els musulmans.
En Joaquim Torres-Garcia epistolari català: 1909-1936, de Pilar García-Sedas, trobem una carta d’Emili Badiella adreçada a Joaquim Torres-Garcia el 13 de juny de 1924 en la qual escriu:
Als catalans se’ls podrà dir allò de: no han sabut portar-se com a homes i han de plorar com a dones.
En Han donat solta als assassins, de Manuel Joan i Arinyó, trobem:
Reconeixeu-ho de seguida, degenerats, i no ploreu com a dones per allò que no fóreu bons de defensar com a homes!.