Plorar molt, de manera sorollosa.
Isabel-Clara Simó, en la novel·la Júlia, escriu:
La senyora Dolors es va posar a plorar com una criatura, i la mateixa Júlia se la va emportar a l’habitació. La va ajudar a despullar-se i li va dir que es calmara.
En A foc, de Vicent Mallent, podem llegir:
I se posà a plorar com una criatura.
En la novel·la Barroca mort, de Vicent Josep Escartí, llegim:
A més, ni temps he tingut per a avisar a ningú, que plorar com una criatura demanant-me que no ho fes i morir-se, ha estat tot una mateixa cosa, de tan ràpid com la negra pesta l’ha devorat.
En la novel·la L’àngel covard, de Vicent Pallarés, trobem:
Em va semblar que fins i tot plorava com una criatura de bolquers. I de seguida, va repetir:
–Ai, Déu meu!, però què t’he fet? Es pot saber què t’he fet, jo, pobre de mi?
En el conte La vella, de Víctor Català, podem llegir:
No es digueren cap més paraula; però, així que el Petit va ésser fora i l’hereu se vegé sol en la solitud d’aquell graner que tancava tota sa pobresa, mossegant-se el llavi amb muda desesperació i estrenyent-se el cap amb les dues mans, se posà a plorar com una criatura.
NOTA: El conte La vella, de Víctor Català, forma part del recull de contes titulat Drames rurals.