A peu dret, immòbil, sense fer res.
En la narració curta Eixida de borrialenc, dins De la meua garbera, de Josep Pascual Tirado, podem llegir:
Lo borriolenc plantat com un estaquirot, sense soltar la mà del picaport, ab la boca oberta, mirant los reboltons com qui seguix lo vol d’un mosquit desficiós […]
En novel·la Al cor, la quimereta, d’Encarna Sant-Celoni, trobem:
I, si li fas alguna pregunta que no li interessa, es queda plantada com un estaquirot, et mira sense mirar –aüssant els muscles– i, en un dir ai, pega mitja volta i no et diu ni pruna!…
En la novel·la La mirada de Rebeca, de Vicent Pallarés, llegim:
Vaig comprendre que no podia romandre plantat com un estaquirot per molt de temps.
Isabel Canet, en la novel·la La copa dels orígens, escriu:
Si no, encara seria allí, plantat com un ninot, esperant-los al peu d’una columna.
Josep Lozano, en la novel·la El mut de la campana, escriu:
–Frare verdolaga, què feu ací, palplantat com un estaquirot de fira? Marxeu, home, marxeu! Que tot i ser actriu també sóc casada, i el meu marit podria vindre i armar un cartapell en un tres i no res.
NOTA: La varialt palplantat que escriu Josep Lozano és propia del català oriental, els valencians no l’usem, diem plantat.