Pesar molt, tant en sentit real com en sentit figurat.
En la novel·la Temps de batuda, d’Enric Valor, podem llegir:
La veritat és que estava frisós i a voltes em pesava com una llosa la immobilitat a què em veia constret, per grat que em fos, dins les circumstàncies, el gaudi de la solitud i la calma de la muntanya i el camp.
En el llibre de narracions curtes La mort de Teresa, de Maria Barbal, llegim:
Fa una calor encalmada de migdia que pesa com una llosa.
En la novel·la Fado, de Xulio Ricardo Trigo, trobem:
Si ja en tenia dubtes, ara, amb l’acusació que pesava sobre el meu cap com una llosa, em sentia tancat en un bosc a mercè de l’obaga, la foscor m’envoltava pertot, i no hi havia cap llamp que em pogués retornar l’esperança.
Víctor Labrado, en La guerra de quatre, escriu:
La família de Rafel en tenia ben poques, d’esperances, respecte del seu cosí. Salvat el més jovenet, la sort de l’altre els pesava com una llosa.