Completament calb, sense cabells en el cap.
En la novel·la La melodia del desig, de Ferran Garcia-Oliver, podem llegir:
Per les arrugues de la cara, el cap pelat com una pedra blanca de riu, i per això el malnom de Cudol, la presència tan sols d’un parell de claus esgrogueïts en les genives, el gep i el bastó, amb què sostenia l’arc del seu cos perquè de tant en tant cal creure en els prodigis, per tot plegat devia aproximar-se cap a la ratlla de la vuitantena, qui sap si de la norantena.
En la novel·la Terra, de Francesc Viadel, trobem:
Duia espardenyes de careta i el cap cofat amb una gorreta de visera que de ben segur ocultava un crani punxegut i pelat com una pedra de riu lluent.
NOTA: Si Francesc Viadel haguera escrit el femení lluenta –que és la forma usada habitualment pels valencians– en lloc d’emprar la forma invariable lluent –que no diu ningú–, hauria quedat ben clar que la lluentor és de la pedra i no del riu.