orelles com a pàmpols

1) En sentit real, s’usa per a dir que algú té les orelles molt grans.

2) En sentit figurat, s’usa per a dir que algú escolta molt atentament, sense perdre’s detall d’allò que es diu.

Joaquim Martí i Gadea, en Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè (pàg. 42 del 1r afegitó), escriu:

Encara que totes perteneixen al sèxo bell ó huapo, la major part d’ elles mereixen el dictát de llejes, siguent molt poquetes les qu’es pòden dir huapes ó boniques, y encara éstes, si les miren be, casi totes tenen una imperfecció ú atra, la una té una boca com una saria, l’atra unes dents com á pales, ésta un nas com una picòla, eixa un còll com una tortuga, aquélla uns ullets com á trahuets, la de més allá unes orelles com á pámpols, y la que no’s jata ò nana, es negra com un còrp ó té unes celles com á márgens, uns morros com á cociòls y unes galtes com á bollos, de mòdo que dasta les agraciades y ben paregudes tenen un defècte ó atre, la que no’ls te tots.

En Quasi un dietari, d’Estanislau Torres, podem llegir:

Ell (un nervi, per cert) era una mica desmanegat, tenia el nas corbat, la barbeta prominent, unes orelles com a pàmpols.

En la novel·la Nit de foc, de Vicent Marqués, llegim:

És un xicot baixet de pèl rull i obscur i orelles com a pàmpols que va amb una dent trencada d’un bes molt ardent que li va donar la seua dona quan eren nóvios i que entén molt de panys i forrellats, habilitat amb què m’ha prestat a vegades alguns serveis.

En Misteri al parc d’atraccions, de Roser Barrufet, trobem:

Encara et portaré al meu pis –em murmurà evitant el xinès, que feia unes orelles com a pàmpols i no es perdia detall.

En El valencià és fàcil, de Leo Giménez, podem llegir:

A l’amic que ho va sentir se li posaren les orelles com a pàmpols i els ulls com a plats, admirat de l’atreviment de la locutora.

El lingüista alcoià Jordi Colomina i Castanyer en el llibre El valencià de la Marina Baixa, en l’entrada bec, transcriu la frase següent de l’erudit alteà Francesc Martínez i Martínez:

“I el pressunt beneficiat se n’anava en unes orelles com a pàmpols rebecats” (Martz.20: 175).