Molt negre.
Un tió és un tros de fusta (una branca d’arbre, per exemple) parcialment carbonitzada.
En la narració curta El milacre de la Lledonera, dins De la meua garbera, de Josep Pascual Tirado, podem llegir:
I se passava les hores en l’Ermita de Lledó pregant a la Verge, recomanant a tots els sants que feren força, que l’acompanyaren en sos precs. Vea a sant Miquel que, posat de gonella, elm lluent i l’espasa en alt, domenya i pateja al dimoni d’ungles llargues i banyes ertes, negre com un tió, que panxa per amunt mostra les dents de ràbia i d’impotència.
En la narració curta Lo darrer Betlem, dins De la meua garbera, de Josep Pascual Tirado, trobem:
[…] per a sagales i pastoretes buscava a les més guapes i espavilades, les de cara rogeta i ulls negres com un tió, les més bledanes, d’anar de perdiueta, les més fines, les més gracioses; […]
En la narració curta Carrer de les ànimes dins Hòmens i falagueres i altres relats, de Toni Cucarella, llegim:
Llavava el gos, però ell veia l’aigua de lluny: duia ronya als braços, al tòs, a les cames, i els peus negres com un tió.
Josep Bataller i Calderon, en El ferrer Sarió, escriu:
Aleshores se li va aparéixer un diable en carn i ossos. Era negre com un tió i més lleig que un pecat.
En la novel·la El metge del rei de Joan Olivares, llegim:
Per la manera com l’esclau (set peus d’alçada i negre com un tió) m’havia sol·licitat, havia arribat a témer el pitjor, però ja veia que no m’havia de preocupar.
En la narració curta Carrer de les ànimes dins Hòmens i falagueres i altres relats, de Toni Cucarella, trobem:
Llavava el gos, però ell veia l’aigua de lluny: duia ronya als braços, al tòs, a les cames, i els peus negres com un tió.
Aquest modisme comparatiu és d’ús habitual en el parlar tradicional d’Alcoi. Actualment, encara és molt viu.
En el Diccionari català-valencià-balear, en l’entrada negre, diu:
Negre com una móra, o com un tió, o com fum de gerrer, o com un fumall, o com gola de llop, o com la pega, o com l’atzabeja, o com el pecat: expressions intensives, sovint hiperbòliques, per a designar una cosa de color molt obscur.
NOTA 1: En el fragment de la narració curta Lo darrer Betlem he decidit escriure la paraula rogeta (amb g), perquè eixa és la grafia normativa, encara que tant en l’edició original de 1935 com en l’edició corregida del 1996 trobem rojeta, amb j.
NOTA 2: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs, el Diccionari de la Vall d’Albaida i el DNV.