Molt negre.
En la novel·la La casa de les flors, de Joaquim Gonzàlez Caturla, podem llegir:
Des de ben menudeta, a casa, i per a tots, Elisa era la gràcia, bonica com una flor, deien, amb els seus ulls d’un blau profund i el cabell llarg i negre com la nit.
En Línia blava, de Ramon Solsona, llegim:
Abocat al caire d’un estimball negre com la nit, sentirà l’enrenou dels de dalt, ple de crits i de recriminacions.
En la novel·la Fàtima de Berfull, de Vicent Sanchis, trobem:
–Els cabells, que quasi mai els duia solts, perquè solia dur un mocador o vel de seda al cap, eren negres com la nit fosca i llisos, tirant a ondulats, amb una cabellera bastant llarga amagada quasi sempre sota el vel.
En la novel·la L’home de l’estació, de Joaquim Gonzàlez Caturla, podem llegir:
La confessió acabada, el vell veu la bondat i el perdó pintats en el rostre esblaïmat del sacerdot. Però, per què li busca la mirada amb aquells ulls negres com una nit sense lluna? “Alguna coseta més?”, li pregunta amb veu mel·líflua.