Referit a una persona: amb el cos ple de ferides, arraps, blaüres, etc.
En la novel·la Escacs de mort, d’Eduard Mira, podem llegir:
Com que era venjatiu i no podia explicar al pare que un xiquet l’havia deixat tort i nafrat com un sant Llàtzer, féu que Martí Negre em lligàs a un arbre i ell em fuetejà l’esquena fins a escorxar-me-la.
En la novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella, trobem:
L’endemà, em vaig despertar vora una séquia, davall d’un desmai, com un sant Llàtzer tot ple d’arrapades i la roba espentolada… I què direu que li va passar al meu germà Cento? Al meu germà se’l trobaren mort, unflat com un cuiro, a quatre passes de la cova… El civils van dir que havia mort de beure aigua empeltrida d’una clotxa…
NOTA 1: El Llàtzer que trobem en aquest modisme comparatiu no és aquell que Jesús va ressuscitar, sinó el protagonista de la paràbola de Llàtzer i el ric Epuló, que trobem l’evangeli de Lluc:
Hi havia un home ric, que vestia porpra i pells i tots els dies feia banquets sumptuosos. […] Un pidolaire, Llàtzer de nom, jeia cada dia a la seva porta, cobert de nafres, desitjós de poder treure’s la gana amb el que queia de la taula del ric […]
NOTA 2: El modisme comparatiu nafrat com un sant Llàtzer equival a l’expressió fet un sant Llàtzer (o fet un sentllàtzer), d’ús habitual en tot el nostre domini lingüístic. Dimecres 20 d’abril del 2011, Jordi Palou va enviar l’expressió fet un sant Llàtzer a Cada dia un mot i va posar com a exemples dos fragments literaris, l’u de Jaume Fuster i l’altre d’Eugeni Xammar. Ho trobareu en l’enllaç https://rodamots.cat/fet-un-sant-llatzer/
NOTA 3: : Aquesta comparança s’usa en el Baix Vinalopó, zona a on la paraula nafrat és d’us habitual.
NOTA 4: En l’exemple que he posat de Quina lenta agonia la dels ametlers perduts s’ha elidit el mot nafrat, però s’entén que diu:
L’endemà, em vaig despertar vora una séquia, davall d’un desmai, nafrat com un sant Llàtzer tot ple d’arrapades i la roba espentolada…