Callat, sense dir res en absolut.
Manel Toda, en el conte Onatges en el temps, publicat en internet, escriu:
–Per on anàvem? –pregunta amb la veu enrogallada.
Un cop més, mut com un ànec! Penso en fugir, però immediatament el seny em fa desistir. On puc anar?
Joan Ribas, en l’article ‘Vista pública’, publicat en el diari El Punt Avui, escriu:
L’advocat de l’Ajuntament, murri com és, no diu ni piu, i es limita al que s’ha escrit. Així, en no fer preguntes al demandant, el seu advocat tampoc podrà repreguntar. Quan el ciutadà es preparava mentalment per donar la seva versió dels fets, no li és permès dir cap paraula. Mut com un ànec mut. Cop de maça i “vist per a sentència”. S’ha acabat.
Vicent Marqués, en la novel·la Nit de foc, empra la variant un ànec dels que no parlen, variant que em fa l’efecte que és creació seua:
Ara sí que es va quedar mut com un ànec dels que no parlen.
Vegeu: