Morir-se sense agonia, sense sofriment. Passar de la vida a la mort de manera suau, quasi imperceptible. Es diu, fonamentalment, de les persones molt ancianes que es moren de manera natural.
En la novel·la Aldebaran, de Josep Franco, podem llegir:
La senyora Irene va morir com un pardalet, amb un amarg somriure a la boca.
En la novel·la Les urpes del llop, de Vicent Pallarés, trobem:
–Xe, codony, tu no saps enviar algú a dir-m’ho, que no et trobes bé? Si no m’ho fa saber el capellà, ací t’hauries mort com un pardalet sense mareta.
En la novel·la Júlia, d’Isabel-Clara Simó, podem llegir:
I el Lleig feia la faena de l’amo, perquè Francesc, que era molt vell, havia mort com un pardalet un matí de l’hivern anterior.
Aquest text de la novel·la Júlia correspon a la segona edició (Bromera, Alzira, 2003). En la primera edició (La Magrana, Barcelona, 1984) llegim:
I el “Lleig” feia la feina de l’amo, perquè Francesc, que era molt vell, havia mort com un ocellet, un matí de l’hivern passat.
Com podem veure, a banda d’eliminar les cometes de “Lleig”, s’ha canviat feina per faena, ocellet per pardalet i l’hivern passat per l’hivern anterior. Considere que els canvis són molt adequats i molt encertats.