1) En sentit real, referit a qualsevol cosa: ‘d’un color morat intens’.
2) En sentit figurat i referit a un ésser humà: ‘molt esglaiat’.
3) En sentit figurat i referit a un ésser humà: ‘molt enfadat, amb una ràbia continguda’.
4) En sentit figurat i referit a un ésser humà: ‘que té molt de fred’.
5) En sentit figurat i referit a un ésser humà: ‘que té molta fam’.
6) En sentit figurat i referit a qualsevol cosa: ‘que està molt gelada’.
En Camins de França, de Joan Puig i Ferreter, podem llegir:
Aquella gentussa, drapaires, fematers, taverners, vagabunds, ni s’han girat quan jo he obert la porta, xop d’aigua, el nas morat com una albergínia, els ulls plorosos i l’alè fumejant… Ningú no m’ha mirat, ni els amos no m’han dit d’entrar, ni ella no m’ha ofert un paraigua. El deixeble se m’ha girat d’esquena.
En Poders, d’Andreu Domingo i Valls, trobem:
La mare es va posar vermella com un pebrot, provant de disculpar-se; l’encarregat, morat com una albergínia, va plegar veles, emprenyat.
Josep Sanchis Carbonell, en el seu llibre Quadern argentí, escriu:
De beure, cervesa polar imperial, per variar, amb el frad que fa. I de postres, tot compensat per l’escalfor que desprenia l’estufa de llenya, gelat de calafate: morat com les albergínies, però no exactament igual que el color de les albergínies. Per a llepar-se els dits.
NOTA: Joaquim Martí Mestre arreplega aquest modisme comparatiu en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX). En l’entrada negre reproduix el fragment següent d’Eduard Escalante: «”–Repare, / morat com una albarchina / dec estar. / –Y yo més negre que la pegunta” (Escalante, I, 109).»