1) En sentit real: ‘molt moll, molt bla, molt tou’.
2) En sentit figurat i referit a una persona: ‘molt delicat, molt fi’.
Josep Lozano, en la novel·la Ribera, escriu:
Falsa com les pessetes de Negrín. Quan volia, molla com l’aigua de pou. Tan delicada, tan exquisita, que les bragues amb costura li feien verducs als sagins.
Una aigua es diu que és molla o blana (o blaneta) quan té molt poques sals minerals dissoltes. Evidentment, l’aigua de pou pot ser blana o dura, segons les característiques del terreny per a on passen les aigües subterrànies. L’origen d’aquest modisme comparatiu està en el fet que en determinats llocs anomenen “pous” als aljubs, és a dir, a les cisternes que arrepleguen l’aigua de pluja. I l’aigua de pluja sí que és molt blana, molt molla, perquè no té pràcticament cap sal dissolta, és una aigua quasi pura.