S’aplica a les persones que són molt obstinades i que per molt que se’ls expliquen les coses i se’ls demostre que la seua idea sobre una qüestió determinada no és encertada, no canvien de parer per res del món.
La tea és la fusta resinosa del pi –i també d’altres arbres– que crema amb molta facilitat.
Aquest modisme comparatiu s’usa sempre amb el verb tindre.
NOTA: La pronúncia ‘tea’ és la pròpia dels parlars valencians. En la major part de Catalunya es pronuncia ‘teia’, amb una i antihiàtica epentètica. La variant teda –del llatí taeda– és una forma arcaica que actualment no diu ningú.