més sort que un gos que s’ofega

Aquest modisme comparatiu de superioritat significa «tindre molta sort» i s’usa, generalment, per a expressar que algú té una sort sobtada, inesperada i immerescuda. S’aplica, de manera especial, a qui té una sort repetitiva. Exemple: «A l’alcalde del meu poble ja li ha tocat tres voltes el primer premi de la loteria de Nadal i no sé si té més sort que un gos que s’ofega o és un desvergonyit que compra dècims premiats a fi de blanquejar diners negres.» 

Aquest modisme comparatiu és d’ús habitual a Alcoi, Cocentaina i altres poblacions del migjorn valencià. És molt conegut i usat, encara que no per tothom. L’alcoià Francisco Castañer ja el va arreplegar en el seu treball Bon pilot, bon farinot que és un recull de sis-centes unitats lèxiques (expressions, dites, refranys) pròpies d’Alcoi que va obtindre un accèssit en els Jocs Florals que es varen celebrar en eixa ciutat l’any 1916 i que l’any 2001 va ser editat pel Cercle Industrial amb el mateix títol.

El Diccionari català-valencià-balear diu que aquesta comparança significa «tenir molt mala sort», significat oposat que el que té realment. En l’entrada sort, en l’apartat que recull les locucions relatives a aquesta paraula, trobem:

a) Tenir més sort que les bruixes, o que els que assoten, o que els que pengen: esser molt sortat.

I, tot seguit diu:

b) Tenir més sort que un gos que s’ofega: tenir molt mala sort (val.)

Només cal llegir aquestes comparances i els seus significats per a adonar-se de seguida de la incongruència.

És evident que un gos que s’ofega no té gens de sort. Tampoc en tenien gens les dones que eren acusades de bruixes, ja que, per regla general, les cremaven. I tampoc tenen gens de sort els que són penjats ni els que són assotats. Totes aquestes dites nostres no semblen molt lògiques, ara bé, hem de tindre present que diem més sort, no menys sort o més poca sort. Tindre més sort que qui no en té gens, és tindre’n molta. De tota manera no sembla molt encertat, per a expressar la idea de tindre sort, dir que se’n té més que algú que no en té gens. Potser seria més adequat dir que se’n té més que algú que en té molta. Observem que la dita castellana equivalent, tener más suerte que un tonto, també va en la mateixa línia i tampoc sembla gaire afortunada, però tothom accepta que significa «tindre molt bona sort» i ningú s’encaparra a dir que significa el contrari del que significa realment. Les dites que ha creat el poble hem d’acceptar-les tal com les ha creades i amb el significat que els ha donat i no hem de qüestionar-les ni modificar-les.

Jo conec molt bé aquest modisme comparatiu de la meua llengua heretada i l’he sentit dir en diverses ocasions a persones d’Alcoi i de Cocentaina –familiars, amics i coneguts– i jo mateix l’he dit més d’una volta. De tota manera, i per a més seguretat, he fet requesta recentment i tots als qui he preguntat m’han dit que el significat de la comparança en qüestió és «tindre molta sort». Una de les persones preguntades ha sigut l’investigador Josep Tormeo Colomina –gran coneixedor del parlar d’Alcoi– i m’ha donat la mateixa resposta i, a més, m’ha dit que ell va estudiar aquesta comparança fa algun temps i, en el seu moment, va fer el treball de camp que és imprescindible fer en aquests casos, i la contestació de tots els seus informadors va ser la mateixa: «tindre molta sort».

El Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal arreplega aquesta comparança i li dóna el mateix significat que el Diccionari català-valencià-balear, és a dir, «tindre molt mala sort». Això és així, sense cap mena de dubte, perquè l’autora va obtindre la informació únicament del diccionari citat, sense contrastar-la amb la llengua viva. La trobem en l’entrada afortunat com a antònima de tenir més sort que els penjats i en l’entrada desgraciat com a sinònima de tenir mala estrella.

El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en l’accepció 10 de l’entrada sort, diu:

tindre més sort que els que pengen loc. verb. Ser afortunat, tindre molta sort.

I en l’accepció 11 diu:

tindre més sort que un gos que s’ofega loc. verb. Tindre molt mala sort.

És la mateixa incongruència que trobem en el DCVB.

En els Comentaris al Diccionari normatiu valencià (V) que vaig enviar el 17 d’abril del 2014 als acadèmics de l’AVL –entre altres destinataris– ja vaig advertir que el significat del modisme comparatiu tindre més sort que un gos que s’ofega estava equivocat, però, malauradament, en l’edició en paper del Diccionari normatiu valencià (juliol del 2016) la definició de la comparança és incorrecta. En el moment que redacte aquest escrit (juny del 2023) en l’edició en línia del DNV persistix la incorrecció.

En l’entrada sort del Diccionari de fraseologia (segles XVII-XXI), de Joaquim Martí Mestre, trobem:

sort de gos, estar tort pa no matar-lo! […]  fraseologisme usat per a ponderar la sort. No r. en el DCVB ni en ParCat. Cf., amb un sentit diferent, tenir més sort que un gos que s’ofega ‘tenir molt mala sort’ (val.) (DCVB).

Com veiem, Joaquim Martí Mestre es limita a dir que l’expressió tenir més sort que un gos que s’ofega significa «tenir molt mala sort» que és el que diu el Diccionari català-valencià-balear, i per això escriu «amb un sentit diferent». La qüestió és que no és pas veritat.

El que diuen el DCVB, el DSFF de M. Teresa Espinal, el DNV de l’AVL i el DF de Joaquim Martí Mestre és completament fals. Açò ens demostra que, si no coneixem el significat d’una unitat lèxica determinada (paraula, locució, frase feta, dita, refrany, etc.), hem de preguntar-la a les persones que la coneixen de la llengua viva, de la llengua heretada, perquè, si no ho fem d’eixa manera, la possibilitat de cometre un error és molt gran.

En conseqüència, hem de preguntar-nos: ¿per quin motiu el DCVB diu el contrari de la veritat? La resposta és que l’origen de l’errada està en Joaquim Martí i Gadea que en el seu llibre Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del xe (apartat 156, pàg. 105), escriu:

Gos (tindre més sòrt q’un) que s’ofega

Es un refrany molt corrent en estes provincies, y s’aplica al sugècte de tan pòca sòrt, que dasta s’el compara en lo gos que mòr ofegát, dient que ne té més qu’el pobre animal que arremata aixina la seua vida; es una metáfora que s’emplea pera dirli á ú qu’es desgraciat, y per això nosatros pa celebrarla millor la incluím así, cantantli la cansó que li tòca de tanda:
Pòca sòrt deu tindre un home
quant se diu afortunát,
al compararlo en un gos
que mòr el pòbre ofegát.

Observem que Joaquim Martí i Gadea va escriure que el significat de més sort que un gos que s’ofega és «tindre poca sort», i això ho va escriure únicament perquè li va semblar, segons la seua intuïció, que el significat hauria de ser eixe, però ell, que era de Balones (el Comtat), coneixia molt bé la comparança i sabia que s’usava per a expressar la idea de «tindre molta sort» cosa que demostra de manera molt clara quan escriu en la cançoneta que «un home que es considera afortunat es compara amb un gos que mor ofegat». En la cançoneta escriu «un home afortunat», és a dir «que té molta sort», i no «un home desgraciat» que és, evidentment, el que té molt mala sort.

Quan una llegua es deteriora, la fraseologia lèxica es perd abans que les paraules i molt més prompte que apareguen canvis empobridors importants en la sintaxi i en la fonètica. A hores d’ara, una quantitat bastant gran d’expressions, frases fetes, dites, refranys, proverbis, modismes comparatius i cançonetes que els valencians ens hem passat de generació en generació des de temps immemorials, i que hem aconseguit que hagen arribat vives al segle xxi, són desconegudes pels més jóvens, i les poques que coneixen els arriben, majoritàriament, a través de l’escola, dels llibres i dels mitjans de comunicació, no per tradició oral. Encara hi havem un bon grapat de valencianoparlants de l’Alcoià i el Comtat que coneixem la comparança tindre més sort que un gos que s’ofega i sabem quin és el seu significat verdader. D’ací a no gaires anys, quan ja ens haurem mort tots, l’únic significat de la nostra comparança serà la mala interpretació del capellà de Balones, no el que li ha donat sempre el poble valencià. Tant de bo eixa falsetat no es perpetue.

Aquest modisme comparatiu s’usa sempre precedit del verb tindre.