Fer molt de sorroll.
En la novel·la Pandora al congo, d’Albert Sánchez Piñol, trobem:
Deuen ser rates de camp. Quan es barallen poden fer més soroll que un ramat de porcs.
Aquest modisme comparatiu s’usa amb el verb fer.
NOTA: El vocable roïdo –valencianització de la paraula castellana ruido– és molt usat en valencià des del segle XV fins als nostres dies. El trobem, per exemple, en l’Espill de Jaume Roig, a on podem llegir (versos del 2912 al 2919):
Per llur fort plet
tots los vehins,
vells e fadrins,
se despertaren,
tots hi passaren:
tot llur ruhido,
crits, apellido,
los fon poblich.
També el trobem en La brama dels llauradors de l’horta de València contra lo venerable mossén Fenollar, de Jaume Gassull, –obra escrita cap a 1490– a on llegim:
[…] algun gran roÿdo, –o gran rebembori […]
I en Bolangera de dimonis, d’Àngel Sánchez Gozalbo –llibre de contes publicat a Castelló de la Plana l’any 1931–, trobem:
Els trons i rellamps, i el roïdo del vent i de l’aigua al tremolar tot el casalici no els descobriria camí de l’esglesieta.
¿Per quin motiu roïdo –valencianització de la paraula castellana ruido– es considera actualment un castellanisme inadmissible que cal eradicar i, en canvi, roín –valencianització de la paraula castellana ruin– és normatiu i, per tant, es considera correcte?
Deixe que el lector reflexione una mica sobre aquestes decisions dels normativitzadors.