Molt sec, tant en sentit real com en sentit figurat.
En el llibre de contes Peiximinuti, de Martí Domínguez i Romero, podem llegir:
Les brugueres, els camps de bruc, són força abundants a les nostres terres, on ocupa les zones més pobres, més àrides: com diu el refrany “Terra de bruc, terra de poc suc”. La seua principal utilitat ha estat per a encendre el foc de les xemeneies i forns ja que és un excel·lent agent crematori, com també ho recorda la fraseologia popular amb la dita “ser més sec que un bruc”. Antigament, fins i tot, es cobraven als llenyataires –¡als brucataires!– uns drets per a poder recol·lectar aquesta planta de naturalesa piròfita, i alhora de comportament tan eixelebrat en el foc, tan alegre, tan ressonant. Per això, al País Valencià també se’l coneix amb el significatiu nom de petorret.
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arreplega Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX), en l’entrada suc, a on podem llegir: «El bruc és un arbust que té fama de sec: ésser més sec que un bruc (DCVB).»