Molt roín, tant en sentit real com en sentit figurat.
En alguns parlars valencians, la paraula ceno –germana de la paraula castellana cieno– i la paraula tarquim –germana de la paraula castellana tarquín– tenen significats diferents: el ceno és el solatge format per fang i matèria orgànica que es deposita sobre el fons dels llocs a on hi han aigües estancades i que les riuades deixen damunt dels terrenys que inunden, mentres que el tarquim és eixe mateix solatge una volta que les aigües s’han retirat i la matèria orgànica ha entrat en descomposició. El tarquim és d’un color molt més fosc que el ceno –quasi negre– i fa una pudor molt forta i molt desagradable.
La lletra de la cançò Romanç de Senyera, de Pep Gimeno “Botifarra”, ens ho diu ben clar:
Dins de Senyera
el riu ha entrat,
un pam de ceno
els ha deixat.
El modisme comparatiu més roín que el ceno s’usa molt en el valencià sud-meridional.
NOTA: El mot roín sempre he oït emprar-lo, de forma invariable, tant per al masculí com per al femení. Així és com ho deien els nostres clàssics i així és com es conserva en el parlar tradicional d’Alcoi, el que jo he heretat oralment de la meua família.