S’usa per a expressar que algú té molta raó o tota la raó.
Joan Fuster, en el seu llibre L’Albufera de València, escriu:
El pare Amado tenia més raó que un sant (i vés a saber si ell no era un sant, amb tantes aparicions!), quan s’encrespava contra València.
Josep Franco, en la novel·la Això és llarg de contar, escriu:
Com un llibre obert t’expliques, fill meu, i tens més raó que un sant, això ja ho sap la mare, que encara hi ha gent d’aquella, o, si no ells, els seus fills o els seus néts, que està xuplant de la mamella des d’aquell temps i no pararan fins que no la deixen ben eixuta…
S’usa habitualment amb el verb tindre: “tindre més raó que un sant”.
NOTA: Aquest modisme comparatiu, molt usat en valencià, l’arrepleguen Cristòfol Martí i Adell en El nostre refranyer, Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs i el DNV.