Usem el modisme comparatiu fer més por que una caravina amartellada per a expressar que algú o alguna cosa ens fa molta por.
Amb la paraula caravina designem una arma de foc semblant al fusell però més curta i més lleugera.
Enric Valor i Vives usa aquesta paraula, amb aquesta grafia, en la seua prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa trobem:
Albert duia la seua pistonera carregada amb bala, i pólvora, bales, postes, espart picat per a fer tacs i una capseta de pistons, en una bossa; Roc portava al muscle la Remington, una caravina que tirava amb molta precisió, amb moltíssima més precisió que l’escopeta. Era una arma d’autoritat. A més, s’havia posat la bandolera amb la xapa de guarda.
I en la mateixa novel·la, més avant, podem llegir:
Els treballadors, allà i ací, estaven sempre desarmats; si de cas, algun de temperament més exaltat duia una arma curta, però eren comptades excepcions. Els fusells dels soldats i de la guàrdia civil i les caravines dels guardes rurals representaven una desproporcionadíssima potència de tir.
Joan Coromines en el seu DECat (II, 585b28) ens diu que la paraula carrabina o carabina deriva del francés carabine. El Diccionari català-valencià-balear ens diu que carrabina (o carabina) deriva de l’italià carabina. En tot cas, tant si l’origen n’és un com si n’és l’altre, és clar que, d’acord amb la seua etimologia, la paraula s’hauria de grafiar amb una sola r i amb b. Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana de 1932 va arreplegar únicament la forma carrabina, amb dues erres, a fi de reflectir la pronúncia popular catalana del mot que és amb erre apicoalveolar vibrant sonora, també dita de vibració múltiple. Aquesta ha sigut, d’aleshores ençà, l’única forma normativa d’aquest vocable. La primera edició del DIEC, el GDLC, el GD62 i el DVal arrepleguen únicament i exclusivament la forma carrabina. La segona edició del DIEC, el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor i el diccionari del SALT3 recullen les dues formes, però carabina remet a carrabina, és a dir, la variant formal que reflectix la pronúncia popular catalana del vocable és la forma principal i l’etimològica n’és la secundària. L’entrada del DECat de Coromines diu carrabina o carabina: posa les dues formes al mateix nivell, però escriu en primer lloc la forma popular catalana. El Diccionari valencià-castellà de la RACV i el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’AVL arrepleguen només carabina, que és la forma etimològica, i bandegen la variant formal carrabina. Però ¿a on és la forma caravina, la que reflectix la pronúncia popular valenciana del mot, amb erre apicoalveolar bategant sonora –anomenada també vibrant simple– i ve labiodental? En el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea trobem carabina i caravina, però la segona remet a la primera. La forma caravina, a més de per Martí i Gadea, ha estat usada per diversos escriptors valencians, especialment meridionals, com ara l’erudit alteà Francesc Martínez i Martínez, però ha sigut l’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives el lingüista que més ha defés aquesta forma, ja que la va incloure tant en la seua Llista de paraules del Fabra que caldrà esmenar com en els seus vocabularis, el Vocabulari Fonamental i el Vocabulari escolar de la llengua i, a més a més, la va usar a bondó en la seua obra literària. Concretament, en el primer volum de la novel·la Sense la terra promesa, editada per Prometeo l’any 1980, trobem la paraula caravina nou voltes –set en singular i dos en plural– i en el segon volum la trobem set voltes –tres en singular i quatre en plural–. Les variants carabina i carrabina no apareixen cap volta. Enric Valor va nàixer a Castalla (l’Alcoià) l’any 1911, fill de penaguiler i de deniera, parlava un valencià meridional magnífic, va estudiar molt a fons la nostra llengua durant tota la seua vida i coneixia molt bé el lèxic valencià, sobretot el meridional. A més, era caçador i coneixia bé les armes de foc. La seua decisió d’usar la forma caravina, amb una sola r i amb v, va ser conseqüencia, sense cap mena de dubte, d’un estudi molt seriós i d’una meditació pregona.
La pronúncia amb so labiodental fricatiu sonor és la pròpia de la zona no betacista i ho seria de tot el domini lingüístic si la plaga del betacisme no s’haguera estés tant, empobrint i despersonalitzant la nosta llengua. Els valencians no betacistes pronunciem amb so labiodental moltes paraules que, d’acord amb la seua etimologia, hauríem de pronunciar amb so bilabial, sobretot quan la b va seguida d’una i. En valencià no betacista és habitual pronunciar amb so labiodental paraules com ara bicicleta, bisturí, biberó, bitllet o billar. Eixa pronúncia es reflectix en la grafia normativa d’alguns vocables que no s’escriuen amb la b que correspondria a la seua etimologia sinó amb la v de la pronúncia popular. Un exemple és el verb canviar i els seus derivats, procedent del llatí tardà cambiare. Mentres el castellà i el portugués escriuen cambiar i l’italià cambiare i scambiare, nosaltres escrivim canviar. De la mateixa manera grafiem amb v la paraula llavi procedent del llatí labĭum, mentres que el castellà grafia labio i el portugués lábio (l’italià usa labbro, procedent de la forma més clàssica labrum). Quelcom de semblant passa amb la paraula savi, derivada del llatí sabius, que el castellà escriu sabio i el portugués sábio, però l’italià savio. Especialment interessant és el cas de savina (que acaba en –avina, com caravina), paraula derivada del llatí sabīna que en castellà, italià i portugués s’escriu sabina i en francés sabine, però que nosaltres grafiem amb v.
Fem una ullada a veure com escriuen les llengües del nostre entorn la paraula que estudiem. El francés usa carabine, l’anglés carbine i l’italià, el castellà i el portugués carabina. Però aquesta darrera llengua té, al costat de la forma etimològica, la variant formal clavina, amb v labiodental, que reflectix la pronúncia popular portuguesa del mot i que també és normativa i s’empra en la llengua culta.
¿Què devem fer els valencians a l’hora de normativitzar el vocable que estudiem? Pense que podem fer dues coses:
1) Seguir el criteri de Pompeu Fabra i normativitzar únicament i exclusivament la grafia que reflectix la nostra forma popular de pronunciar el mot, és a dir, caravina, i, cosa que l’IEC ha tardat quasi un segle a fer, admetre la variant etimològica carabina com a forma secundària.
2) Fer com els portuguesos: normativitzar com a principal la forma etimològica carabina i admetre com a secundària, però també normativa, la forma popular valenciana caravina.
Però, tant si prenem una decisió com si prenem l’altra, considere que, per una qüestió de dignitat, la paraula caravina, la nostra forma popular i genuïna, ha de ser imprescindiblement normativa.
El Diccionari normatiu valencià de l’AVL inclou carabina com a entrada principal i la variant formal carrabina com a entrada secundària que remet a carabina. No inclou la variant caravina. El DNV ja ha seguit el criteri de grafiar determinats vocables d’acord amb la pronúncia genuïna valenciana de la zona no betacista, com és el cas de la valencianització de la paraula castellana bobo i el seu derivat bobada, incloses en el DNV com a bovo i bovada, respectivament. El mateix criteri obliga a grafiar caravina cosa que, inexplicablement, no s’ha fet.
Aquest modisme comparatiu s’usa sempre precedit del verb fer.