S’usa per a expressar que algú té molta por. Es diu a Alcoi. Podem dir, per exemple: «Jordi no li demanarà això a l’encarregat. Li fa més por que la romana de l’infern.»
Aquest modisme comparatiu s’usa sempre precedit del verb fer.
També s’usa la variant més por que a la romana de l’infern, aquesta amb el verb tindre. Exemple: «Jordi no li demanarà això a l’encarregat. Li té més por que a la romana de l’infern.»
La romana de l’infern fa al·lusió a la balança amb què l’arcàngel sant Miquel pesa les ànimes en el Juí Final. Segons el pes de l’ànima, sant Miquel sap si és una ànima benaurada i, per tant, l’envia al cel, o si és una ànima malvada i, en eixe cas, el sant arcàngel, després de punxar-la amb la seua llança, la precipita a l’abisme de l’infern a on patirà la condemnació eterna. És lògic que la romana de l’infern faça molta por. La tradició cristiana diu que l’arcàngel sant Miquel és el praepositus paradisi, és a dir, el guardià del paradís, i com a tal té la missió de pesar les ànimes el dia del Juí Final i, per això, se l’anomena arcàngel pesador. Una representació de sant Miquel pesant ànimes es troba a l’arquitrau de Notre-Dame de París.
El sintagma nominal romana de l’infern es pronuncia ‘romana l’infern’ perquè la d intervocàlica cau i la e, debilitada, acaba desapareixent. És el mateix fenomen que quan pronunciem ‘plaça la Reina’ en lloc de plaça de la Reina. Açò fa pensar a algunes persones que la comparança no és més por que la romana de l’infern sinó més por que la romana a l’infern, que es pronuncia exactament igual. Es considera que és la romana la que té por de l’infern i deduixen que la “romana” es referix a l’Esgrésia Catòlica, Apostòlica i Romana. És una etimologia popular totalment falsa, però que demostra l’enginy de la gent que, quan no sap les coses, se les inventa.