més pita que un sorell

Referit a una dona, ben plantada, que té bon aspecte, que és agradable de veure i també que té energia, vitalitat, ganes de viure.

L’escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado empra en la seua prosa literària aquest modisme comparatiu. En la narració curta Nanos i jagants, inclosa en el seu llibre De la meua garbera, hi podem llegir:

Ja està lo jagant moro davant de la fusteria. Tots estan a la porta; D. Tomàs Rebló se cala les ulleres; l’oficial se posa la brusa al coll i se’n ix al rastell de l’acera; els demés, sentats en la porta contemplen la cavalcada que passa. La jaganta mora lluïx el collar de culs de got; el jagant senyor, seriot, ab capell de palla, levita i bengaleta, precedix a la seua senyora que porta el monyo estorrufat, vestit de cortina barata ab brodats, arreplegant-se la falda ab picardia i ensenyant les cames… del Moreno, que botejant la porta; el jagant llaurador, posat de farol, fent morros de satisfacció, jopetí ramejat, camisa brodada ab botons de cristal, saragüells blanquíssims, pega botets i es gira per adonar-se si la seua llauradora va darrere, de monyo partit on lluïx gran pintota, de roja i bledana cara, ulls espavilats, arracades de llautó de mitja vara de llargues, mocador de randes, guardapeu de colorins i tota ella més pita que un sorell. ¡Com disfruta la canalla, de les paradetes als cantons i de les geringonses que els Moreno, Querol, Raboses i Quintana –carregadors del cànem a la llonja– fan pegar als jagants!