més perdut que Caparrota

1) Amb el verb estar, “estar més perdut que Caparrota”: no poder fer res per a eixir-se’n d’una situació problemàtica, complicada, compromesa, angoixosa. No tindre escapatòria.

2) Amb el verb ser, “ser més perdut que Caparrota”: ser un perdulari, un bala perduda, un desvergonyit, un calavera, un cràpula, una persona de vida dissoluta. I també, una mala persona.

Aquest modisme comparatiu, amb els dos significats, l’he sentit a Alcoi. La paraula Caparrota es pronuncia sempre amb o oberta.

L’investigador alcoià Josep Tormo Colomina, en el seu treball Origen dels modismes antroponímics alcoians, publicat en el llibre que recull les comunicacions del IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana i del XXI Col·loqui de la Societat d’Onomàstica, arreplega els dos modismes, dels quals diu:

Estar més perdut que Caparrota: No tenir cap esperança o escapatòria.
Ser més perdut que Caparrota: Vol dir ser un perdis, un perdulari, un bala, un tarambana. Probable personatge del segle passat [es referix al segle XIX] que ningú no recorda.

Aquests modismes fan referència al bandoler andalús Manuel de Flores Aceituno, àlies Caparrota –sobrenom que va heretar de son pare i que va transmetre al seu fill Domingo, també bandoler–, nascut a finals de l’any 1808 en la població de Doña Mencía. Va matar l’amo del cortijo on treballava perquè li havia furtat la burra. Es va amagar en la serra i es va fer bandoler. Ell i els seus companys eren bestialment cruels i desaprensius. Va ser capturat per la Guàrdia Civil i el varen matar en companyia d’un membre de la seua banda el 22 d’agost de l’any 1845 en els encontorns del castell de Gausín.

José Jiménez Urbano estudia la vida d’aquest bandoler andalús en el seu llibre Caparrota, un bandolero menciano, editat per l’autor l’any 2006. També va publicar un treball amb el mateix títol en el número 14 (any 2007) de la revista Arte, arqueología e historia. Aquest estudi de José Jiménez Urbano és important perquè aclarix qui va ser realment Caparrota. Sobre aquest personatge, el poble andalús va crear diversos romanços populars. El romanç més conegut és el que atribuïx al bandoler el nom de Miguelito Caparrota i diu que el seu nom autèntic era don Miguel de Villegas y Pontevedra, que tenia el títol de Marqués de Casa Vaquera i que vivia sempre en la disbauxa i va balafiar tots els diners de la família. Després va robar en moltes cases riques de Sevilla a les quals tenia accés fàcil per la seua condició noble. D’algunes es va emportar quantitats grans de diners i joies. Més avant, es va fer bandoler. Tot açò és degut únicament i exclusivament a la imaginació de la gent, però és completament fals com ha demostrat José Jiménez Urbano.

El modisme estar més perdut que Caparrota està plenament justificat: quan el va detindre la Guàrdia Civil estava completament perdut, sense cap eixida possible, sense escapatòria.

El modisme ser més perdut que Caparrota també està plenament justificat: l’individu en qüestió –tant el Miguelito Caparrota fictici dels romanços com el Caparrota real– era un perdulari de repica’m el colze, dels que fan època.

¿Per quin motiu a Alcoi, actualment, s’usen aquests modismes comparatius referits a un bandoler que va viure a Andalusia fa dos segles i que no va tindre absolutament res a veure amb les terres valencianes? L’explicació és molt senzilla. Durant els anys de la guerra civil espanyola (1936-1939) i durant els primers anys de la postguerra (anys 40 del segle XX) varen emigrar a Alcoi una quantitat considerable d’andalusos, la immensa majoria d’ells d’Espejo i de Castro del Río. Només cal mirar en el mapa eixes dues poblacions i la de Doña Mencía per a veure de seguida que es troben les tres a molt poca distància, quasi juntes. La major part de malifetes i robatoris de Caparrota varen ser precisament en el terme municipal de Castro del Río. És lògic que els andalusos que emigraren a Alcoi en la primera mitat del segle XX portaren amb ells els romanços, les llegendes i les històries fantàstiques del bandoler més famós de la zona. I també els modismes comparatius relatius a ell, que els fills i els néts d’aquells emigrants han convertit en alcoians.