S’usa per a expressar que algú defén alguna cosa (idea, afer, etc.) amb més entusiasme, fervor i convicció que aquell que es pot considerar la persona més interessada en allò (propietari, creador, autor, director, màxim responsable, etc.).
En Idees i paraules: Una filosofia de la vida quotidiana, de Tobies Grimaltos i Mascarós, trobem:
La tendència és, aleshores, ser més papista que el papa, perfectament pur i purista.
Josep Franco, en el seu llibre Cifesa, mite i modernitat: els anys de la República, escriu:
I si es convertí en un director en decadència, segurament fou per ésser més papista que el Papa: se sublevà contra els sublevats, no per principis ideològics, sinó per raó de no poder fer allò que ell estimava com fins aleshores ho havia pogut fer.
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arreplega el DNV en l’entrada papista amb la definició següent: «Creure o defendre una cosa amb més fervor que el mateix capdavanter o l’interessat principal.»