En sentit figurat i referit a una persona: que no té gens de diners.
Aquest modisme comparatiu de superioritat es diu en diversos llocs del migjorn valencià, especialment, en les comarques de l’Alcoià i la Safor.
La paraula xona s’empra per a denominar una classe de caragol i és també, en alguns llocs, una denominació vulgar de la vulva. En el parlar popular d’Alcoi, la paraula xona s’usa també per a denominar una persona curta d’enteniment, simple, de poca voluntat, fàcil d’enganyar o de sorprendre per altri.
En els anys quaranta i cinquanta del segle XX hi havia a Alcoi un pobre infeliç, de nom Camilo, que anava sempre vestit de negre, tenia una panxa molt voluminosa i caminava inclinat cap avant. Els xiquets alcoians d’aquella època, que eren cruels com tots els xiquets de tots els llocs i de totes les èpoques, se li burlaven i li cantaven la cançoneta següent:
Camilo Xona,
que té la panxa redona
i el cul en Barcelona.
Però Xona també és un malnom bastant usual en diversos pobles valencians. He localitzat el sobrenom Xona en les poblacions següents: Alcoi, Alpatró, Banyeres de Mariola, Bocairent, Carcaixent, Gata de Gorgos, Guadassuar, la Font d’en Carròs, Pego i Vinaròs. En el treball Sobre els molnoms de la Font d’en Carròs, de Ramon Millet Pons, que podem trobar en internet, hi ha el sobrenom Xoneta que l’autor ens indica que correspon a la motivació “recol·lector de caragols”.
És bastant lògic pensar que el modisme comparatiu es va originar en algú que portava el malnom de Xona, que era pobre de solemnitat i que hui tohom ha oblidat. Algú que era un indigent d’aquells que són molt coneguts en el poble a on viuen i que, fins i tot, acaben sent personatges entranyables. Podria haver sigut molt bé el Camilo Xona d’Alcoi.