més moral que l’Alcoyano

S’usa per a dir que algú té coratge, ànim, il·lusió, entusiasme per una cosa determinada i que no es desmoralitza per malament que li vagen les coses.

Josep Tormo Colomina, en el seu treball Origen dels modismes antroponímics alcoians, publicat en el llibre que recull les comunicacions del IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana i del XXI Col·loqui de la Societat d’Onomàstica, arreplega el modisme tindre més moral que l’Alcoiano, del qual diu:

Comparança famosíssima, actualment coneguda a tota Espanya, que té el seu origen en l’època gloriosa del C. D. Alcoyano, que va militar en la Divisió d’Honor entre els anys 1945 i 1951, i va quedar per davant del Reial Madrid la temporada 1947-48. Va donar internacionals com Vidal o Pérez-Payà, i la premsa de Madrid va arribar a afirmar, en grans titulars, que “el Alcoyano parecia un equipo argentino”. Era l’únic equip espanyol de l’època que viatjava en autobús propi. Els jugadors formaven una petita família. Sempre anaven junts, fins i tot a les sales de festes, com el Pasapoga. Eren una pinya. En els camps de futbol, corrien més que l’adversari per tal de contrarrestar, amb l’esforç i la lluita, la gran qualitat tècnica dels equips milionaris.
La premsa alcoiana feia acudits de com la delantera de seda de l’Atlètic de Madrid no havia pogut véncer l’equip del regenerat. Fins i tot quan l’Alcoià anava perdent per tres o més gols de diferència, l’equip no renunciava mai a l’atac i corrien fins a l’esgotament físic, mirant d’aconseguir el gol de l’honor. No donaven mai cap pilota per perduda. Es superaven davant de l’adversitat. Exigien “pròrroga” a qualsevol àrbitre que acabara el partit sense afegir-hi els minuts perduts, per gran que fóra la derrota o la victòria. A voltes, algun jugador que, per haver rebut un colp, estava xorrant sang, desobeïa les órdens de l’entrenador i no abandonava el camp… La il·lusió i excel·lent condició física donaven ales a l’equip alcoià, i es donava el cas anecdòtic que el famós extrem esquerre Pérez, quan tenia un córner, corria com un llamp cap a la porteria per tal de mirar si encara podia rematar en algun rebot. Tota Espanya se’n feia creus de veure com un poble de cinquanta mil habitants tenia un equip revelació en primera divisió. A més d’una certa qualitat, és clar, el secret d’eixe miracle, d’eixa gran gesta, era, sens dubte, la bravura, la tenacitat, la constància, l’amor propi, allò que la premsa nacional va batejar, encertadament, com a la moral del Alcoyano.