S’empra per a dir que algú té molta memòria.
En la narració curta Lo darrer Betlem, dins De la meua garbera, de Josep Pascual Tirado, trobem:
L’ànima de la festa nadalenca, del Belem passat, era una beneïda dona, digna de tota lloança, quasi cega, per los anys corbada, eixuta de carns, mes no de cor, que el té tendre i amorosíssim, de paraula persuasiva, ab més raons que un duler, i ab més memòria que un cego, manyosa, i plena de paciència per a ensenyar a tota aquella revoltosa i avalotadora xicalla.
S’usa amb el verb tindre.