S’empra per a dir que algú o alguna cosa fa molt de mal.
Josep Bataller i Calderon, en El ferrer Sarió, escriu:
Aleshores el dimoni coix entrà en furor:
–¡Tanca la porta; no el deixes passar, que aqueix és més dimoni que nosaltres, i ací dins ens faria més mal que una pedregada!
En Les nostres normes, d’Enric Soler i Godes, dins el llibre Enric Soler i Godes. Una aproximació bibliogràfica (1923-1993). Nova antologia d’articles, de Santi Cortés, podem llegir:
Els poetes populars i aquells setmanaris politicohumorísstics, des d’El Mole fins a El pare Mulet, des d’El Butoni fins a La Traca, que donaven al poble vers i prosa en la nostra llengua, però escrita amb ortografia castellana, van fer més mal que una pedregada.
En la novel·la La pell de la iguana, de Pere Ortís, llegim:
El teu pare ha estat un festejador desbordat que ha fet més mal que una pedregada: ha infestat de criatures tots els pobles del voltant; jo me n’he fet un tip de batejar Munguies.
En Contalles de iaios i iaies, de Jordi Raül Verdú, trobem:
Fa molts, molts anys, a les muntanyes de Petrer i de tota la comarca abundaven els llops. La gent els tenia molta por perquè quan baixaven al poble feien més mal que una pedregada. Entraven als corrals i es menjaven les gallines, mataven els conills i, fins i tot, posaven fi a la vida d’algun que altre corder, ovella o cabra si els trobaven. Tenien tots els habitants acoquinats.
S’usa amb el verb fer.
NOTA 1: Veiem que la paraula butoni dóna nom a una de les revistes que cita Enric Soler i Godes en el fragment literari que he posat més amunt a tall d’exemple. Amb eixa paraula denominem els valencians un fantasma imaginari amb el qual es fa por als xiquets.
En el llibre Màgia per a un poble, de Francesc Gisbert, podem llegir:
Si és tan poc conegut físicament, és perquè pertany a la classe d’entitats que sempre vénen i no arriben mai. Les mares diuen “Estigues quet, mira que ve el Butoni!”, o “Si no t’acabes el plat d’espinacs, se t’emportarà el Butoni”. A Gandia fins i tot li van traure aquesta cançoneta infantil: “Jo sóc el Botoni, / parent del dimoni. / Abaixe pel fumeral / i, aquella xiqueta que plora, / jo me l’emporte i me la faig / en suc, suc, suc”.
El nom també ens remet a l’existència d’una patrulla de vigilància creada pel capità general de València per a combatre el bandolerisme, revifat després de la Guerra del Francés. Aquest cos era conegut popularment com la “ronda del Butoni”, a causa del terror que sembrà la brutalitat dels seus mètodes.
NOTA 2: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Cristòfol Martí i Adell en El nostre refranyer, Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs, Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu, Pere Ortís en La parla de l’Urgell, el Diccionari de la Vall d’Albaida i el DNV que també arreplega fer més mal que pedra seca que definix com a ‘ser molt danyós’.